L’èxit arriba 26 anys després d’independitzar-se de Sèrbia, el seu rival d’ahir en la final
L’emocionant partit de la final de l’europeu de bàsquet d’ahir al vespre entre les seleccions de Sèrbia i Eslovènia va acabar amb la victòria de la selecció eslovena. Tot i el marcador final, 93-85, la victòria va ser ajustadíssima i treballada al límit de les forces perquè, durant el 3r i 4t quarts, Eslovènia va perdre els dos millors jugadors del campionat, Luka Doncic i Goran Dragic, l’un per lesió i l’altre per esgotament, després que aquest darrer hagués anotat 35 punts. Un guió d’infart per als milers d’aficionats eslovens desplaçats fins a Turquia per veure la selecció del seu país jugant i guanyant el seu primer EuroBasket de la FIBA.
L’interès especial del partit i de la victòria rau en el fet que Eslovènia, amb només dos milions d’habitants, s’enfrontava a Sèrbia, que l’havia tinguda sotmesa dins l’antiga Iugoslàvia durant dècades fins que l’any 1991 se’n va independitzar, 6 mesos després d’haver celebrat un referèndum on va guanyar el Sí amb el 89% dels vots. Tota Eslovènia va celebrar la victòria com si es tractés d’una festa nacional.
26 anys després de la Proclamació de la Independència, els eslovens han guanyat un campionat d’Europa de bàsquet -un dels esports més practicats al país- i demostren, fent-ho contra Sèrbia, dues coses alhora: la primera, que ser un país petit no és impediment per assolir grans resultats -tot i haver guanyat enguany, han estat entre les millors seleccions d’Europa pràcticament des que es van independitzar-; i, la segona, que Sèrbia, amb qui Eslovènia va trencar (unilateralment, és clar), no per això ha deixat de ser una potència de primer nivell esportiu. I el mateix es pot dir de Croàcia, l’altre país de pes que formava l’antiga Iugoslàvia i que també es va independitzar fruit d’un moviment popular.
Al marge del dubte anecdòtic de si Castella mantindrà el nom d’Espanya per al que en resulti del seu regne sense Catalunya, és evident que el cas d’Eslovènia és tot un exemple a tenir present. I per cert, cap jugador serbi es penedeix de la situació actual, perquè és evident que els Doncics i Dragics de torn, en el passat, augmentaven la competència per ser seleccionats. L’esport vol això: més diversitat i més competidors. I tots tan amics.