Article d’Ernest Macià, periodista de Catalunya Ràdio
Catalunya té dos milions d’habitants més que Dinamarca, un 30% menys de territori i una renda només un 7,5% més baixa. Tots dos països tenen en l’esport una font de salut i cohesió nacional i han guanyat medalles en uns Jocs Olímpics, en mundials o europeus. No obstant, l’un és sobirà i l’altre no. Dinamarca té les seves 62 federacions reconegudes internacionalment. Catalunya, només 21. Els danesos tenen un comitè olímpic admès pel COI. A Catalunya, ni rastre del COC. Malgrat tot, la nostra força demogràfica i esportiva s’equipara a la danesa quan analitzem els èxits dels esportistes. Si comparem els registres catalans amb els de Dinamarca, Catalunya té menys participants i obté menys medalles en xifres absolutes als Jocs Olímpics d’estiu, però si ho mirem per cada 100 habitants, el nostre país supera els danesos, i també està per sobre de la mitjana dels països de mida similar o inferior, molts de nova creació després de la desintegració de la URSS i Iugoslàvia.
Tant a Dinamarca com a Catalunya el futbol és l’esport més practicat i el de més repercussió, i les xifres són molt similars en tot allò en què poden comparar-se. A Dinamarca hi ha 300.000 practicants i 1.614 clubs. Catalunya, el lloc on hi ha més federats d’Espanya, té al voltant de 1.400 clubs, més de 8.700 equips i prop de 150.000 llicències. Des de l’any 1984, la selecció danesa de futbol ha participat en 5 dels últims 7 mundials, i en 7 de les 8 darreres eurocopes. Quants mundials i eurocopes podria jugar Catalunya si tingués les estructures d’un estat i la visibilitat internacional pròpia de l’esport oficial? Els patrocinadors principals i les grans partides pressupostàries volen ser als mundials, i no tant als partits amistosos o en l’esport de base. En concepte de patrocinis, la Federació Espanyola de Futbol ingressa més de 43 vegades més que la Catalana, que no percep drets de televisió (perquè hi ha poc a televisar), no té vies d’entrada extraordinàries com la Quiniela (al voltant de 19 milions d’euros), ni premis per guanyar una competició o arribar, almenys, a unes semifinals o als quarts de final d’un Mundial o una Eurocopa. Quan l’any 2010 Espanya va proclamar-se campiona del món, la Real Federación Española de Futbol va passar d’ingressar 18 milions d’euros a 33. Això, mentre Catalunya es conformava amb els rèdits de l’amistós de Nadal, que pujaven a poc més de 350.000€.
Una eventual independència de Catalunya obriria la possibiltiat de participar en mundials, eurocopes i Jocs Olímpics. Tenir un estat propi permetria a Catalunya estar representada dins dels estaments europeus i mundials, amb veu i vot. També ajudaria a tenir una major autonomia tant econòmica com esportiva, ja que les federacions catalanes podrien generar recursos propis, que es reinvertirien en millorar les instal·lacions, en la tecnificació dels esportistes i en la professionalització de les estructures. Els propers mesos seran claus per elegir quin model volem per a Catalunya: si seguir sent una regió d’Espanya o dotar-nos dels instruments propis d’un estat. Abans de prendre aquesta decisió, però, Catalunya ja sap que, d’entrada, sense haver-se mogut de lloc, té el capital humà suficient per ser tan bo o tant dolent com Dinamarca, Suècia, Bèlgica o els Països Baixos. Cosa que no és un mal punt de partida.