14.02.15

Ja n’hi ha prou d’atacs

Article de Xavier Vinyals, president de la Plataforma ProSeleccions, a El Periódico

 

Aquest cap de setmana, la Federació Catalana de Futbol farà una aturada de les competicions, un gest que es pot considerar com el tret de sortida pràctic a la denúncia dels greuges que pateix l’esport català. Ja n’hi ha prou! Cal dir-ho ben alt i clar. Per això ens sumem a l’acció de la Federació Catalana de Futbol i a les paraules del president de la UFEC, que ha denunciat els greuges que pateix l’esport català. Són un gest digne i necessari. Catalunya és novament sotmesa a una sèrie d’atacs a la línia de flotació del seu esport: els milers de clubs privats, gestionats en gran part per gent voluntària i altruista, que amb el seu dia a dia fan de Catalunya un país esportiu per excel·lència.

L’Estat espanyol, els darrers anys i mesos, ha aprovat mesures que afecten a totes les entitats esportives.Com la llicència única, que pretén passar uns recursos propis de les federacions catalanes cap a les federacions espanyoles atorgant a aquestes el dret a gestionar totes les llicències de federats d’aquell esport encara que no competeixin fora de Catalunya. Com l’obligació de fer cotitzar tots els voluntaris que reben retribucions simbòliques per la seva tasca o l’aplicació de la llei de l’exercici de les professions de l’esport, que prohibirà que es desenvolupi qualsevol tasca tècnica dins d’un club sense una titulació mínima de nivell superior, condició que molts considerem impossible de complir sense l’aprovació d’una llei del voluntariat. O com la imposició de l’IVA de tipus general a les entitats esportives, com si aquestes fossin empreses, ola supressió de l’exempció de pagament de l’impost de societats sobre les entitats esportives, fet que a part de gravar-les, les obliga a portar una comptabilitat més complicada i lenta, lluny de les capacitats de la gent voluntària i altruista que porta la major part de clubs esportius.

La conseqüència final de tots aquests greuges és l’increment de quotes i despeses per a les famílies, una major dificultat per trobar voluntaris que acceptin la responsabilitat de dirigir clubs esportius, l’augment de l’activitat esportiva no organitzada, la desaparició de clubs, la conversió de les federacions esportives catalanes en simples delegacions de les espanyoles i una major diferència entre l’esport de base i el d’elit.

Catalunya és una potència esportiva indiscutible. Només cal veure i contrastar la seva població amb els molts clubs i esportistes que dóna, tot i ser fiscalment una nació sotmesa i maltractada sense els recursos ni la capacitat de decisió que li corresponen pels seus mèrits. Espanya, sobretot els seus dirigents, no veu l’èxit de l’esport català amb admiració sinó amb recel i enveja i exclusivament com una font de recursos, tant humans com econòmics. N’hi ha prou amb recomptar els centenars d’esportistes que, tot i haver estat formats i suportats econòmicament pels clubs catalans en la seva etapa de formació, acaben nodrint les seleccions espanyoles i aconseguint èxits per a les federacions espanyoles que no repercuteixen en absolut en cap millora per als clubs i federacions catalanes. Tot un contrasentit.

Però si aquesta permanent situació de greuge comparatiu de l’esport català ja dol en sí mateixa, encara fa més mal observar que en un moment de crisi econòmica profunda a tot l’Estat espanyol, que afecta directament a la viabilitat de les entitats esportives, les institucions espanyoles opten per munyir encara més la base de l’esport, un fet que a qui més afecta és a Catalunya pel seu gran nombre de clubs i practicants. Davant d’això, creiem que la millor solució és que l’esport català, com el país, tinguin un projecte propi que ens permeti definir quin és el model d’esport que volem.