Entrevista a Núria Picas a El Punt Avui
Núria Picas (Manresa, 1976) fa dos anys que competeix en l’elit de les curses de muntanya i que destaca amb llum pròpia. Amb 37 anys, i mare de dos fills, competirà “fins que deixi de gaudir-ne”. Ha estat a la UVic en la jornada tècnica del Festival BBVA de Cinema de Muntanya de Torelló.
Ha vingut a la UVic a parlar dels límits del cos i de la ment.
Per fer curses de muntanya, tant físicament com mentalment has d’estar molt preparada. Has d’adaptar el teu cos a l’esforç, però la ment juga un paper fonamental. Has de córrer amb ganes, tenir capacitat de sofriment i distreure la ment. A vegades corres 24 hores seguides.
Quan corre tanta estona seguida, què li passa pel cap?
El simple fet de mirar a terra i estar en contacte amb la natura ja em motiva. Però hi ha estones que són molt dures, sobretot a la nit quan només t’acompanya la llum del frontal. Has de buscar distraccions, recordar coses boniques, pensar en la família i els amics. Hi ha recursos per despistar la ment.
Quins són?
Porto l’Ipod i em poso música. Escolto des de rock català, fins a Bruce Springsteen i els hits dels 80.
Però, n’hi ha cap d’especial?
Per un moment especial tenia preparada la banda sonora de Gladiator, la de Guardiola a la final de Roma. Era la meva primera Cavalls del Vent, el 2011, i me la vaig posar quan anava segona i vaig sobrepassar la primera, l’Emma Roca.
Si a això hi afegeix que sempre arriba a la meta amb una estelada, la combinació ha de ser màgica.
Esperem que aquest clam independentista arribi més enllà, a la meta política esperada, que és la llibertat. És una manera d’expressar els meus sentiments.
No té un dilema moral quan competeix per Espanya?
Tinc clar que per damunt de tot sóc esportista i el que m’agrada és competir. Ara per ara, si ho vull fer oficialment i vull guanyar un campionat del món ho haig de fer amb Espanya. Però sempre he dit que si la selecció andorrana o la sueca em cridessin també hi aniria. Tinc molt clars quins són els meus sentiments: sóc catalana i em sento catalana. No em sento espanyola.
És molt contundent…
Penso que és més reivindicatiu córrer amb la roja i, quan arribes a la meta, treure l’estelada per dir “el que vull és el meu país, Catalunya; arreglem aquest problema!”, que no pas renunciar a la meva plaça perquè l’ocupi una altra.
No es tanca les portes a pròximes convocatòries?
He tingut dues esbroncades fortes, però a ells també els interessa. Qui fa els podis són catalans i aquests podis comporten notorietat.
La seva segona temporada a l’elit ha estat per emmarcar.
Ja fa dos anys que em van molt bé les coses, però és cert que és molt difícil. Són competicions molt dures, amb molt nivell, però tinc experiència, ganes i he pogut fer grans resultats. Tancar la temporada a França corrent la dinovena edició de la Course des Templiers, de 72 quilòmetres, i acabar-la guanyant per segon any consecutiu ha estat molt gratificant.
Té 37 anys, treballa de bombera i és mare de dos nens. Fins a quin punt es pot arriscar?
Començo a tenir una edat per replantejar-me coses, però tinc l’esperit jove i físicament aguanto. Ens hem de reinventar i penso que el cervell és el múscul més important del cos humà, i aquest el tinc intacte. Si em cuido i faig la feina ben feta, encara tinc corda per a estona.
Núria Picas és una superdona?
No. Tinc la sort d’haver practicat molts anys esport i estar genèticament ben dotada. Ho exploto. Però, també ho treballo.
Què ha suposat per a les curses de muntanya Kilian Jornet?
Moltíssim. Ha rellançat el món de la muntanya i els que correm al seu costat, a part de ser un mirall, estem molt contents que sigui català, de casa i dels èxits que ens regala. És un fora de sèrie i fa el que li agrada. Arrisca, però en aquesta vida qui no arrisca no pisca.
Parli’m del “jardí de casa”.
Casa meva és Cavalls del Vent. És la més emblemàtica, la primera que vaig fer i la primera que vaig guanyar. La que em dóna més alegries.
I tristeses.
L’any passat, la muntanya es va enfadar amb nosaltres. El més trist de tot és que ens va deixar la Teresa Farriol. El que hem de fer és prendre’n nota i tenir respecte a la muntanya perquè sempre és més forta que nosaltres. Por, no; respecte.