Entrevista a Anna Tarrés, ex seleccionadora espanyola de natació sincronitzada
Després de 15 anys treballant per la federació espanyola de natació, ara a què et dediques?
Des del 2 de gener sóc la directora tècnica del Kallipolis, he tornat a casa, al club que m’ha format com a nedadora i com a professional. Em dóna l’oportunitat de seguir mantenint la feina que he fet els últims anys, que és la que sé fer més bé. Per tant, torno a les arrels per seguir posant en pràctica el mètode des d’una vessant més lúdica i pedagògica.
Dius que el llibre són com unes memòries de la teva vida esportiva. Què seria el millor i què seria el pitjor d’aquesta vida?
El llibre està centrat en els últims quatre anys, sorgeix arran de la polèmica i intenta ser una reflexió, del que hem fet, de com som. Són les memòries de l’última època, però sí que és veritat que per explicar-ho fem una reflexió de com ha estat la història de la sincro, però en cap cas explico els inicis, que han estat molt més durs del que es veu al llibre. Intentar crear un equip guanyador i referent del no res ha estat una feina de picar pedra durant molts anys.
Fa uns dies que la justícia t’ha donat la raó i ha obligat la federació espanyola a indemnitzar-te per acomiadament improcedent. Amb això n’hi ha prou o creus que encara s’ha de fer justícia d’alguna altra manera?
El mal que s’ha fet a nivell personal, la criminalització que s’ha fet a la feina i l’esforç de tanta gent no es paga amb diners. Jo hi he sortit perdent a nivell personal, per un escarni públic, he passat a ser el diable de la nit al dia. El que em satisfà és que la justícia m’ha donat la raó. El primer judici, el de l’honor, el vaig guanyar parcialment. El jutge va dictaminar que s’havien vulnerat tots els meus drets fonamentals, no em donava una indemnització però sí que va sentenciar que m’havien de readmetre com a seleccionadora, tot i que no vaig poder demostrar que el senyor Fernando Carpena era qui havia escrit la carta. I aquest segon judici era un judici purament laboral, perquè a 15 dies de finalitzar el meu contracte em van fer fora amb un acomiadament disciplinari. Aquí és on el jutge ha sentenciat que aquest acomiadament és nul i per tant em dóna aquesta indemnització. Satisfeta perquè se m’està donant el que se’m deu, són faves contades. Però encara hi ha un altre judici que és el de quantitats, que el tinc el mes de desembre. Per tant, estic satisfeta en aquest sentit però sóc molt respectuosa encara amb la justícia perquè tot això segueix, encara no s’ha tancat tot el procés. Espero que al final sigui el màxim favorable possible per la meva feina.
Et sap greu no poder fer d’entrenadora als Mundials de Barcelona del mes que ve?
Ara ja ho tinc més superat, però ha estat trencar un somni. El que em feia il·lusió després de tants anys era poder tornar a casa amb l’experiència que tenim ara. Han passat 10 anys des del Mundial de Barcelona del 2003, on va començar la nostra ascensió, les primeres medalles mundials, a casa, amb el combo, on la Gemma també va enlairar-se i va ser medallista amb el solo… Amb l’experiència que tenim ara, tot i el canvi generacional del 2010, era un bon pont per seguir consolidant l’equip de cara als Jocs Olímpics de Rio.
Després de tot l’escàndol, alguns sectors de la premsa madrilenya han volgut carregar contra tu anomenant-te “independentista i nacionalista”. T’ho prens com un atac?
Estic molt orgullosa de ser catalana, penso que com a ciutadana d’aquest país tinc l’obligació d’ensenyar a les meves deixebles on som i què som, que aquí tenim una història i una llengua i que el més important en aquesta vida és aprendre a conviure amb el que tens davant. I a la selecció espanyola s’ha parlat català, castellà, anglès i francès. La diversitat és el que ens fa més grans i és el que ens farà tirar endavant. Probablement per ser catalana, per ser dona, per ser rebel i per parlar clar i català, moltes vegades crees enemics. Però jo estic molt orgullosa de ser catalana i molt orgullosa d’haver estat representant Espanya tants anys i de poder mostrar a l’estranger el que som capaços de fer. Jo he estat entrenant un grup divers. Les catalanes eren majoria perquè eren les millors, jo en cap moment he mirat el carnet d’identitat per saber d’on venien. La Paola Tirados, que venia de les Canàries, en el seu moment va ser un talent que va ajudar a que el grup tirés endavant. En qualsevol cas, sempre s’han escollit les millors perquè aquí es tractava de fer feina i fer-la de la millor manera possible.
També has comentat que t’agradaria entrenar la selecció catalana de natació sincronitzada.
Sóc una professional, i com a professional també m’agradaria ser la seleccionadora russa i guanyar medalles d’or. Estic absolutament disposada a treballar per tothom. Poder-ho fer en un futur amb la gent de casa em fa il·lusió.
Quin nivell tindria una selecció catalana de sincronitzada?
D’entrada, hauríem de treballar molt. No és el mateix trobar talent en 7 milions d’habitants que en 36. Al final es tracta de ser capaços de seguir creant estructura de base sòlida per poder detectar el talent allà on és i, a partir d’aquí, treballar-lo.
Et semblaria estrany que Catalunya i Espanya s’enfrontessin a la piscina?
Avui en dia, sí. Podríem arribar a normalitzar-ho, però no sé si ho veurem.
A les últimes setmanes diverses federacions han apostat clarament per l’estat propi. Creus que des de les federacions s’ha d’apostar per l’estat propi com a solució als problemes econòmics?
L’esport és un aparador important de la societat. Per tant, no podem quedar fora de tot el que s’està vivint en aquest moment com a país. En aquests moments s’ha d’apostar pel que sigui millor per arribar a una entesa. Hem de tenir molt clar que l’esportista ja té prou feina amb aconseguir resultats i no s’ha d’utilitzar tot això amb finalitats polítiques.
TEST
El teu plat català preferit?
M’agrada molt el nostre menjar, però uns bons cargols m’agraden molt.
Un refrany que t’agradi
No s’ha de confondre el tocino amb la velocitat.
Un grup de música o cantant català?
Joan Manuel Serrat i Estopa, que els volia fer servir per la coreografia del Mundial.
Un llibre d’un autor català
La néta d’Adam, de la Patrícia Gabancho. Una argentina que fa un llibre en català.
Un lloc on t’hagi sorprès veure-hi una bandera catalana
Al Camí de Santiago, em va fer molta il·lusió veure-la.
Un personatge català que tinguis com a referent
El doctor Moisès Broggi, una d’aquelles persones que et fa pensar: tant de bo pugui arribar a la seva edat fent tanta feina.
Un personatge internacional que admiris
Barack Obama.
PODEU LLEGIR L’ENTREVISTA SENCERA AL NÚMERO 49 DE LA REVISTA SELECCIONA’T