07.05.12

Tots som Fresno

Tots som Fresno
Jordi Basté, periodista
07/05/2012

La crisi ha frenat les aspiracions de tenir més seleccions esportives catalanes independitzades de les espanyoles. Legítims desitjos empentats pel sentiment, que no entén de manipulacions, i d’alguna escletxa en la llei que en algunes federacions internacionals permet algunes giragonses. Unes giragonses que finalitzen amb un triple salt mortal perfecte, després d’un arriscat exercici a la barra d’equilibris que quadrem amb l’entrada de Catalunya com a federació independent.

Arribats a aquest punt cal genuflexionar-se davant totes aquelles federacions catalanes que han aconseguit blindar-se, silenciar la seva estratègia i atacar al moment adequat, amb una tàctica perfecte, que ha permès la independència. Però, certament, fins que una de gruixuda no doni el cop d’efecte, difícilment vertebrarem un discurs esportiu que avanci més enllà de les engrunes dels mitjans de comunicació.

Val això pel millor moment als despatxos de l’esport català que va acabar amb un gerro d’aigua freda: l’aventura de Fresno. Fresno és fruit de la impagable inconsciència de l’antic secretari general d’esports de la Generalitat, Rafel Niubó. Seu és l’inici. El final pertany a l’inevitable xantatge del poderós.

Fresno, ciutat que el món s’hauria de preguntar perquè encara se la per­met sortir als mapes, va significar la proximitat a la victòria d’una federació que defineix la voluntat majoritària del sentiment català a través del patinatge, esport menyspreat a la majoria de l’estat i ampliat a través de la pràctica a Catalunya. Aquella victòria hauria estat un obrint pas i un treure pit com a país. El resultat final, fruit d’incomptables preguntes encara sense resposta, va ser una cruel derrota a l’últim minut d’un penal injust. Vist en perspectiva, significa allò que els catalans sabem definir millor que cap altre tribu: la celebració de la desfeta.

Fresno és un símbol de la proximitat a l’èxit. Ha de ser l’objectiu d’aquest govern actual que no s’ha de perdre en un “anar fent”. Necessita buscar un altre cop d’efecte i quan més sorollós, millor. Veure a cada Copa d’hoquei patins a les llotges dels pavellons (sempre catalans, esclar) aquell president de la Federació Espanyola, Carmelo Paniagua (el mateix què va ensenyar el passaport a Fresno dient: “cuando los catalanes tengan un documento como éste tendrán derecho a jugar Mundiales”), és acceptar que guanyen els dolents. És la seva arribada a territori conquistat. I ells ho saben. I nosaltres ens deixem. Tenen dret però també no tenen vergonya de fer-ho.

Fresno no va ser un punt final. Va ser un punt i seguit i ja va sent hora, no només de recordar-ho, sinó també de repetir-ho. Va ser una derrota però, per primer cop, vam jugar una gran final. I hi ha una generació que ja tenim ganes de jugar-ne una altra. I guanyar-la. Ens ho mereixem.

Jordi Basté
Periodista
Director d’El Món a RAC1