El sensacional triomf de Silverstone rellança la temporada monegasca i dóna al Cavallino una nova consciència: gràcies a la forma de Hamilton pot comptar amb dos pilots capaços de preocupar Mercedes.
Semblava perdut, a mercè dels esdeveniments i la desesperació, lluitant amb un cotxe que es rebel·lava contra els seus desitjos i amb un company que de sobte s’havia tornat immillorable. Però Charles Leclerc no es va desanimar. No es va rendir. Va decidir ignorar el seu mòbil, les xarxes socials que tronaven contra ell i tot aquell soroll de fons que es crea quan un gran pilot de Fórmula 1 cau de sobte en la crisi més fosca de la seva carrera. Preferia aïllar-se i escoltar-se només a si mateix, les seves sensacions de conducció més profundes, buscar una sortida al final del túnel. Així, enmig del cap de setmana del Gran Bretanya, quan les coses semblaven que tornaven a anar malament i Lewis Hamilton amenaçava amb enderrocar-lo una vegada més amb aquella magistral pole a Sprint Qualifying, el monegasc va decidir de sobte canviar de rumb. “Estava seguint les instruccions de Lewis, però en un moment determinat em vaig adonar que no eren adequades per a mi. Així que em vaig implicar, juntament amb els enginyers vaig intentar aplicar al cotxe allò que sempre m’ha funcionat per conduir. No estava segur que tindria èxit, però en canvi va anar bé i de sobte vaig trobar les sensacions que volia”. El sensacional triomf a Silverstone del Principino de Ferrari es va construir així. Amb valentia, tossuderia i intuïció beneïda.
