En el llegendari riu dels anys quaranta, Juan Carlos Muñoz no era l’estrella més brillant, sinó l’única insubstituïble. Perquè com va posar aquella pilota al mig…
“Es pot veure un jugador amb valentia, altruisme i imaginació”, va cantar Francesco De Gregori en el memorable “El draft de futbol de la classe del 68”. Hi ha un paper concret que encarna aquests tres valors: el lateral. Dreta o esquerra no importa. El que importa és la manera com s’interpreta la funció. Cal valentia per passar un partit sencer amb l’abisme al teu costat, que seria el marge, turmentat pel deure d’assegurar que la pilota no traspassa mai aquest límit, sota pena de decepció dels teus companys i gemecs del públic. Cal altruisme per dedicar-se a la carrera produint creus per als altres, aquells que després, des del centre de l’àrea, fan gols, aixequen els braços al cel i gaudeixen de l’abraçada del públic. Es necessita imaginació per ser sempre impredictible en l’execució, per burlar-se de l’oponent directe i esquivar les seves potes, dribls inventats i reinventats, trucs de secundària, trucs i tirs de màgia. Qui posseïa aquestes qualitats i va tenir la humilitat de posar-les a disposició de l’equip va ser Juan Carlos Muñoz. Argentí, estrella de River Plate de principis dels quaranta, el famós màquina. Cinc atacants, tots formidables. Potser era el menys destacat, però sense ell els altres no haurien tingut la glòria. Era l’extrem dret, els altres anaven amb els noms de Moreno, Pedernera, Labruna i Loustau. La tasca de Muñoz era senzilla: desfer-se del lateral que l’estava marcant i col·locar una centrada al centre de l’àrea on es van precipitar els seus companys. Es va convertir en un autèntic mestre del gest tècnic, la creu, tant que durant dècades va ser pres com a exemple per joves que van començar a xutar la pilota i van voler emprendre la difícil carrera d’extrem. No va ser l’inventor del cross, també perquè aquesta especialitat va néixer amb l’inici del joc a la segona meitat del segle XIX, però sens dubte va ser el millor intèrpret almenys fins a mitjans dels anys cinquanta, quan el futbol va agafar un camí cada cop més. basat en les qualitats atlètiques i la musculatura prevalgué. Abans, però, només calia esprintar, regatejar i creuar, Muñoz no tenia rivals. Ni a Sud-amèrica, ni a Europa.
