El 14 de febrer de 1951, a Chicago, Robinson i La Motta es van enfrontar per sisena vegada. I mai com aquella nit l’anell es va convertir en una matança…
Era com si Harlem i el Bronx s’enfilessin per sobre de les cordes cada cop amb ells dos, que encarnaven els dos hemisferis de boxa oposats que ningú era capaç de representar millor que ells. El sucre era l’epítom de l’estil, un esmòquing adaptat per a l’esgrima; una gràcia letal que dissimulava la potència dels cops de puny lliurats amb la mateixa puntualitat amb què les gavines pesquen amb el bec a la superfície de l’aigua. Toro era algú que fins i tot posava els peus dins del guant, com si aconseguís comprimir totes les fibres musculars en el tram des de l’avantbraç fins als artells; patia amb tot el cos i de vegades s’oferia, de la mateixa manera que era capaç d’enrabiar. La seva sortida va ser lenta, després va continuar inexorablement, pujant el ritme a la part final. Era algú que aconseguia tornar de l’infern cada vegada, fins i tot quan tenia les parpelles tancades per la inflor. Va arribar a balancejar-se, però sempre es va mantenir dret, fins i tot quan ja no entenia la diferència d’estar estirat.
