Venia de Colledimezzo, va començar gairebé per casualitat, després juntament amb el futbol dels Estats Units va enlairar. Història d’un home que va entendre bé el secret de l’arbitratge, i a qui Pelé també adorava
Un dia li diuen a una noia de 14 anys que mai no arribaria com a model perquè el seu nas és massa gran i no li posarien una model amb un nas gran a cap tapa, insisteix i els fets li donen la raó. Un dia un enginyer d’Albuquerque es diu boig perquè als 31 anys renuncia a una feina ben pagada i obre un lloc on es ven llibres: qui compraria mai un llibre a Internet? -, insisteix i els fets li donen la raó. Els exemples de Gisele Bundchen i Jeff Bezos ensenyen que per ser gran has de passar per aquells que creuen que mai no seràs genial. En aquest cas la força contraria pren la forma del senyor Vinny D’Albis, àrbitre de professió, que en un torneig juvenil xiula un penal a dos minuts del final entre dos equips empatats. L’entrenador que la pateix contesta la convocatòria, de cap manera, s’escalfa, i arriba la sentència lapidària: “Mira, si creus que pots fer-ho millor que jo, per què no comences a ser àrbitre?”. Gino D’Ippolito el pren la paraula i comença a fer-ho. I es converteix en el millor àrbitre que ha tingut mai el futbol nord-americà.
