Gigi no només era un gran bombarder blau, sinó també una icona de la vida italiana d’aquells temps
Gigi Riva tenia el perfil d’un déu grec, el rastre d’un sofriment tàcit a les ombres del seu rostre, l’ombra de la soledat que el precedia. Guapo amb una bellesa mil·lenària, la fesomia magre i angular dels solitaris, el físic modelat en bronze, fosc per una inclinació natural a la timidesa, reservat, introvertit i melancòlic, difícil com certes extensions àrids que a Sardenya anticipen el mar. Un estrany tipus d’italià -un víking del nord trasplantat a una illa- que va marcar una època perseguint una pilota. Per això, en la barreja de dolor per la notícia i bellesa punyent en el record que impregna aquestes hores, destaca la figura de Thunderclap -com l’havia batejat Gianni Brera-, icònica i monumental, que va més enllà del perímetre del terreny de joc i mesurant-se amb la història d’Itàlia, tant és així que pensem en ell -però realment- com el pare d’una pàtria petita i feliç -la nostra- d’un temps que va ser i ja no existeix.
