Conegut arreu del món, l’Autòdrom de Monza és aquell temple on els monoplaça poden alliberar tota la seva velocitat.
Conegut arreu del món per les seves rectes i per les altes velocitats que aconsegueixen els monoplaça en diferents punts de la pista, l’Autòdrom de Monza és un dels circuits més ràpids del Campionat del Món de Fórmula 1. La pista de Brianza s’ha guanyat el sobrenom de “Temple”. of Speed”: el 2020, entre altres coses, Lewis Hamilton va registrar aquí la volta amb la velocitat mitjana més alta de la història de la F1 (264,362 km/h). Les llargues rectes (o rectes) presents al llarg de tota la pista fan de Monza una d’aquelles vies on cal desfer tots els cavalls disponibles, per tal d’assolir les màximes velocitats possibles. Al mateix temps, els equips han de ser capaços de trobar el compromís adequat en termes de configuració per permetre als pilots afrontar millor les poques, però dures, corbes presents. Analitzem ara el Temple de la velocitat corba per corba.
LA PRIMERA VARIANT I LA GRAN CORBA
—
Al final de la recta de boxes hi ha la Prima Variante (o Variante del Rettifilo), un dels revolts més difícils del circuit: els monoplaça, que arriben llançats a una velocitat molt per sobre dels 300 km/h, es veuen obligats a freneu durant molt de temps abans d’abordar una corba de 90 graus a la dreta, seguida d’una altra a l’esquerra igualment pronunciada (les dues corbes successives formen una “S”). Aquesta variant es condueix a una velocitat inferior a 100 km/h, que s’assoleix després d’una frenada brusca. A continuació hi ha la coneguda com la Curva Grande (el nom oficial és Curva Biassono): és un revolt a la dreta d’uns 300 metres, al qual s’hi pot arribar amb acceleració i al qual es pot circular al màxim.
variant del canal
—
La Variante della Roggia (o Segona Variant) és una altra corba que implica una gran desacceleració. S’hi arriba venint d’una llarga recta, on es superen els 300 quilòmetres per hora, al final de la qual cal frenar fort. També en aquest cas, com en la Primera Variació, hi ha dues corbes tancades consecutives (la primera a l’esquerra, la segona a la dreta, a diferència de la Primera) que formen una “S”. La corba s’aproxima a poc menys de 100 km/h, més precisament entre 110 i 120.
Els estimo
—
Sortint de la Segona Variant, després d’un petit tram s’arriba a la Primera Curva di Lesmo (també coneguda com a Lesmo 1): és un revolt a mà dreta amb un radi de 75 metres que es pot recórrer a 180 km/h. A diferència del que passa a la Prima Variante o a la Roggia, el Lesmo 1 no s’enfronta arribant a gran velocitat. A uns 200 metres més endavant hi ha la Segona Corba de Lesmo (també coneguda com a Lesmo 2). També és un revolt a la dreta, amb un radi de 35 metres, i es pot recórrer a uns 160 km/h.
Corba de serrallo i variant d’Ascari
—
Després de Lesmo 2 ens enfrontem a la Curva del Serraglio: és un lleuger revolt a l’esquerra. El radi és molt gran i supera els 600 metres. Després d’afrontar aquest tram, que se segueix de ple a partir de Lesmo 2, s’arriba a la Variació Ascari: aquesta està formada per tres corbes (esquerra-dreta-esquerra) que s’han d’agafar en ràpida successió. Les corbes de la variant Ascari es recorren a una velocitat superior a les dues primeres variants o la Lesmos, amb els monoplaça que arriben a uns 200 quilòmetres per hora.
la parabòlica
—
Les tres corbes que conformen la Variant Ascari porten a la recta oposada a la recta de boxes. Al final d’aquest últim hi ha la Parabòlica, potser la cantonada més famosa del circuit. Els monoplaça, llançats a una velocitat d’uns 330 km/h, frenen per afrontar la primera part de la Parabòlica a uns 180 km/h. Com suggereix el nom, és una corba especialment llarga i amb un radi cada cop més gran: de fet, després d’abordar el tram més estret de la Parabòlica, es pot agafar l’última a tota acceleració, que permet entrar a la recta final a alta velocitat.
