L’atenció prestada als més petits detalls aerodinàmics del monoplaça també repercuteix positivament en la dinàmica del vehicle i en l’equilibri durant la frenada i en les corbes.
El rendiment de Lewis Hamilton, a només 64 mil·lèsimes de la pole position de George Russell, es basa en el desenvolupament tècnic constant del Ferrari SF-26. A Montmelò l’evolució del monoplaça Maranello va ser àmplia: el morro es va perfilar a la part inferior, els mampares laterals equipats amb separadors de flux horitzontal, els laterals amb una forma diferent a la part inferior i sobretot el fons renovat. Aquests canvis tenien un doble objectiu: augmentar en alguns punts la càrrega generada pel flux d’aire que passa per sota del cotxe i millorar l’eficiència en línia recta. El treball dels aerodinàmics dirigits per Diego Tondi, sota la supervisió del director tècnic Loic Serra, mostra un plantejament agressiu per part de Ferrari, dedicat a la innovació constant. Els canvis a la part inferior, que s’estenen des de la vora davantera fins a la vora posterior del difusor, serveixen per optimitzar la gestió dels fluxos que recorren la part inferior del cotxe, creant una forta zona de baixa pressió concentrada a l’alçada de l’eix posterior. No menys important és la modificació dels laterals per mantenir la “capa” límit adherida a la carrosseria, la qual cosa és crucial per augmentar els punts de càrrega en zones de pressió específiques de la carrosseria. A Maranello estan aconseguint fer evolucionar el projecte SF-26, millorant de manera tangible els seus punts forts. Aquesta atenció als més petits detalls aerodinàmics del monoplaça també té repercussions positives en la dinàmica del vehicle i en l’equilibri durant la frenada i en les corbes.
