Ferrari i Red Bull, estratègies de millora llunyanes, però a Austin estan més a prop

La classificació a Texas va confirmar que els dos monoplaça, diferents conceptualment, han anat mostrant progressivament una major convergència gràcies a les diferents novetats introduïdes durant la temporada.

L’actuació que va permetre a Kimi Antonelli guanyar la pole position al GP dels Estats Units a Austin va representar sobretot una obra mestra personal del pilot bolonyes, més que una confirmació de les qualitats del seu monoplaça. Si la diferència entre Kimi i Verstappen rondava les dues dècimes, la diferència entre Max i el segon dels dos Ferrari, Hamilton, cinquè, era encara més petita. Una xifra que ens va permetre no només mesurar la qualitat de la volta perfecta aconseguida per Antonelli en el primer intent de la Q3, sinó també avaluar de manera més concreta el rendiment tècnic de Ferrari i Red Bull. De fet, l’RB22 i l’SF-26 han confirmat el que ja va sorgir durant els entrenaments lliures. Els dos monoplaces, diferents conceptualment, han anat mostrant progressivament una convergència cada cop més gran gràcies a les diferents novetats introduïdes durant la temporada. Dos projectes amb diferents fortaleses que, en una pista com Austin, caracteritzada per trams mixtes ràpids, llargues rectes i un sector final especialment impulsat, expressaven un rendiment global pràcticament comparable. Per descomptat, com va declarar el mateix Verstappen després de la classificació, no haver aconseguit la pole position va ser una decepció. Un sentiment que també comparteix Leclerc, que, però, va trobar que la finestra operativa del monoplaça, pel que fa a l’adherència dels pneumàtics, era especialment estreta. Al mateix temps, tot i que no pot ser una consideració consoladora, el mateix SF-26 va demostrar a Texas com també funcionava l’últim desenvolupament introduït, apropant encara més el seu rendiment al de l’RB22.

amarga consciència

—

En essència, Red Bull i Ferrari, encara que conceptualment tan distants, mai no han estat tan a prop, a més en el moment en què Red Bull va fer un pas endavant substancial, començant fa tres carreres. Això no es pot considerar una manta càlida per justificar una altra pole position perduda per Ferrari, sinó la demostració concreta de com han progressat l’aerodinàmica i la dinàmica de l’SF-26 al llarg de tota la temporada. Un progrés que, però, ha de fer front als límits d’una potència absolutament no competitiva pel que fa al rendiment pur. Això confirma que la direcció conceptual i de desenvolupament del monoplaça no era errònia, representant un indici important també pel que fa al 2027, així com per a Red Bull. No obstant això, segueix sent l’amarga consciència que, si Ferrari vol tornar a lluitar pels títols mundials, haurà d’anul·lar el dèficit de la unitat de potència, que fins ara s’ha fet menys penalitzador del que realment és gràcies a les novetats introduïdes. De moment no hi ha res a fer: l’SF-26 ha millorat, però no n’hi ha prou.