Imola no ha estat mai només un circuit, és un lloc ple de memòria. Hi va haver qui en aquella interstició, en aquella verda de terra verda mullada per Santerno, va veure l’èpica de la velocitat. “Serà un petit Nurburgring”, va dir Enzo Ferrari amb vistes a aquest terreny muntanyós. Tenia raó. Des del 1980 fins avui, el GP Imola ha estat tot: esport i mundialitat, glòria i caiguda, desgràcia i llegenda. Algú va deixar la nostra vida, els altres la vida la van canviar. Sempre hi ha hagut alguna cosa magnètica al llarg d’aquestes corbes, el mateix que els aficionats amb cada metge de capçalera no s’omplen de no veure, sinó per escoltar el soroll de les màquines, el solter que de generació en generació han canviat el so d’aquest esport. No exactament el so del silenci. La ciència diu que la corba més dura és de 17, la Rivazza, allà les màquines van de 292 a 122 quilòmetres per hora en 2,09 segons. Un trifle. Però és literatura, que no té nombres, que alimenta els records. A continuació, es mostren 10 moments inoblidables (bells i lleigs) que van fer que la pista de l’etern imola.
