Pocs premis han estat tan prestigiosos i font de discussió com el Cinta blava: derivat -sembla- de les curses de cavalls, es va utilitzar per primera vegada cap al 1910 per celebrar el vaixell més ràpid que travessa l’Atlàntic d’est a oest. En el quadre d’honor també es consideren -per extensió- els vaixells que van establir el rècord abans de 1910. L’oficialització va tenir lloc l’any 1935, a proposta del diputat anglès Harold Hales, així també s’anomenava ‘Trofeu Hales‘. Com que cada vaixell recorre una ruta diferent, el rècord es va atorgar en relació a velocitat mitjana més que el temps necessari per a la travessa. La tradició sempre ha atorgat el Blue Ribbon només quan es va batre el rècord de velocitat durant la travessa d’est a oestdurant la qual cal afrontar l’acció desfavorable de corrent del Golf. Els registres establerts en travessies d’oest a est encara gaudeixen d’alguna consideració. Un altre punt que ha suscitat més d’una polèmica: la normativa exigeix que els vaixells estiguin inscrits en els registres oficials del Naviglio de l’estat de bandera, autoritzats oficialment per al servei de passatgers i autoritzats per al transport postal. Això, juntament amb l’arribada dels transatlàntics, va esgotar efectivament la competició l’any 1952, amb el rècord dels transatlàntics dels Estats Units, encara invicte. De fet, hi ha hagut embarcacions que han trencat el seu rècord 3 dies, 12 hores i 12 minuts. El més ràpid de tots el 1992 va ser l’italià Corcel (a la foto), amb una mitjana de gairebé 100 km/h, que va trigar només 58 hores i 34 minuts, reclamant així el reconeixement. Però la travessa es va fer d’oest a est i no feia un servei regular de viatgers: segons la normativa no es mereixia el Blue Ribbon, però això no treu la grandesa de l’empresa de l’equip.
