Un cop Jayson Williams el va salvar d’una punyalada, una altra vegada va rebre un cop de puny per un levantador de peses, per evitar ser escollit pels Sixers va començar a farcir-se: totes les bogeries de “The round mound of rebound”
“Ho sento, oficial, tenia pressa. Ja saps, he d’anar a buscar una noia bonica per tenir sexe”. Bé, això és una obvietat com a excusa. És difícil culpar-lo. O potser ni tan sols. Charles Barkley sempre ha estat un personatge exagerat. Al terreny de joc, com quan va donar un cop de colze al pobre Herlander Coimbra, un estudiant d’economia angolès, en el debut olímpic del Dream Team a Barcelona 1992. O fora, com quan va ser detingut a Scottsdale, Arizona, per haver estat begut mentre conduïa, intentar -com s’ha dit. – per sortir-se amb la justificació que “només anava a fer la cantonada per aconseguir un…”.
