El 42è Grup Esportiu dels Bombers de La Spezia es va reunir en l’últim moment amb les samarretes esquinçades. Arribats a la fase final, aquí teniu el repte amb els campions. I a Milà va passar l’impensable…
El commendador Vittorio Pozzo va trucar a la porta del vestidor rival i va demanar que li permetessin entrar. Va saludar amb un gest de la mà, es va col·locar al centre de la gran sala, on mentrestant s’havia fet el silenci, i amb un to una mica paternalista, com era el seu estil, va començar: “Ets molt bo, t’admiro. tu molt, ets un exemple per a tothom”. Llavors, tornant-se més opinió i agressiu, va concloure: “Contra el meu Torino, però, no tens escapatòria. Ho sento”. En aquell moment, des de la seva esquerra, un tal Bruno Gramaglia, que ja havia lluït la samarreta amb el número 4 a l’esquena, es va llançar cap a ell amb el braç estes per intentar colpejar-lo. Va ser aturat a temps, Pozzo va guanyar la sortida i, a partir d’aquell episodi, va intuir que no seria una tarda tranquil·la. Era el 16 de juliol de 1944, els avions aliats es llançaven al cel sobre Milà: potser estaven en reconeixement o potser es preparaven per bombardejar. Els espectadors, asseguts a les grades de l’Arena, van alçar la mirada i van agafar les mans en pregària. Poc després assistirien al segon partit de la fase final del campionat d’Alta Italia: el Grande Torino de Valentino Mazzola contra el Gruppo Sportivo 42° Corpo dei Vigili del Fuoco de La Spezia. Sobre el paper, un partit sense història. N’hi ha prou amb mirar les samarretes dels jugadors de La Spezia per adonar-se de la diferència entre els dos equips. Camises brutes, cantades en alguns llocs, gairebé totes buides. Al contrari, el capità Valentino i els seus acompanyants portaven uniformes en flames, rigorosament granades. —Qui són aquests captaires? es van escoltar els jugadors dels Bombers de La Spezia a la seva arribada a l’estadi. “Què fan aquí? No creuen que puguin guanyar el Torino, eh…”.
