Barcelona 2018: un europeu de catalanitat oculta

Les Piscines Bernat Picornell de Barcelona acullen, des de demà fins al 28 de juliol, la 33a edició dels Campionats d’Europa de waterpolo. Amb els precedents dels Jocs Olímpics del 1992, dels mundials del 2003 i del 2013, i de les “Final Six” de la Lliga de Campions 2014 i 2015, pocs escenaris hi ha més adients al continent per acollir un esdeveniment d’aquestes característiques. Tanmateix, aquest europeu arriba en un context molt enrarit, amb presos polítics i exiliats, que encara exagera més l’enorme anormalitat esportiva que tornarà a viure el nostre país. Malgrat aportar 20 esportistes al torneig, cap d’ells podrà jugar per Catalunya i, per més inri, 19 d’ells ho faran sota la bandera de l’Estat que ens ha estat oprimint sense pietat des de l’històric octubre de 2017. El vintè waterpolista és Xavi Garcia, que des del 2016 està competint amb Croàcia amb un èxit notable (una plata olímpica i un or mundial).

Tornen els 19 de 26
De la mateixa manera que va passar en el mundial de Budapest de l’any passat, a Barcelona, 19 dels 26 efectius de les seleccions espanyoles seran catalans. El cas més flagrant és el de l’equip femení, amb només una de les 13 components de fora del Principat, la madrilenya Pili Peña, que acaba de fitxar pel CN Sant Andreu després de vuit temporades al CN Sabadell. Pel que fa al conjunt masculí, la proporció és de 7 de 13 però tots ells militen en equips catalans. A més, el brasiler Felipe Perrone va arribar al CN Barcelona amb només 16 anys, tot seguint els passos del seu germà Kiko, que en gran part va arribar a Catalunya tot aprofitant les facilitats de nacionalització que li donava tenir una àvia de Gironella, la Núria, que es va haver d’exiliar per la Guerra Civil. El madrileny Fran Fernández va arribar l’any 2005.

Canvis de nom, no de proporció
Respecte a Budapest 2017, Maica Garcia (CN Sabadell) i Maria Elena Sánchez (CN Sant Andreu) ocuparan les places de Paula Crespí (CN Sant Andreu) i Sandra Domene (CN Terrassa), mentre que repetiran convocatòria Laura Ester, Matilde Ortiz, Anna Espar, Beatriz Ortiz, Judith Forca i Paula Leitón (CN Sabadell), Marta Bach i Helena Lloret (CN Mataró), Clara Espar (CE Mediterrani) i Anna Gual (SIS Roma-ITA). Totes 12 es van imposar en els Jocs Mediterranis de Tarragona de fa unes setmanes. En l’equip masculí, destaca l’absència d’Albert Español, que ha jugat durant bona part de la temporada a la Xina, i que hauria pogut ser perfectament el vuitè membre català de l’equip. Tampoc serà a Barcelona Pepe Motos, suspès per un presumpte dopatge. En canvi, entren a la llista Sergi Cabanas (CN Sabadell) i Marc Larumbe (Atlètic-Barceloneta), que s’afegeixen a Dani López-Pinedo, Marc Minguell, Blai Mallarach i Roger Tahull (Atlètic-Barceloneta), Álvaro Granados (CN Terrassa).

Potencial equivalent, identificació multiplicada
La presència de les seleccions catalanes sobre el terreny de joc, com ja vam denunciar amb vista als Jocs Mediterranis de Tarragona 2018, hauria multiplicat exponencialment l’interès de la ciutadania per l’europeu de waterpolo. En aquest cas, a més, és una evidència que el potencial esportiu que hauria tingut Catalunya a Barcelona 2018 hauria estat gairebé equivalent al que sí que tindrà Espanya, que una vegada més podrà capitalitzar l’enorme treball de la família catalana dels esports aquàtics. Reparar aquesta situació, a un dia de la inauguració, és impossible, i només queda desitjar tota la sort als 20 representants catalans en el torneig. Això sí, cal fer una crida a fer visible la catalanitat a les graderies, i demanar que cap esportista pugui ser castigat per sentir-se orgullós del seu origen. És el que li va passar a la mataronina Roser Tarragó poc després de guanyar, també a les Picornell, el mundial del 2013, quan va haver de suprimir temporalment el seu compte de Twitter, a causa dels insults rebuts, simplement, per mostrar una estelada al seu perfil.