13.04.18
Política Esportiva

Espanya, també més repressiva en l’esport

El cas de Pere Hernàndez és l’últim i més clar exemple de com les federacions estatals obstrueixen el pas dels dirigents catalans a les internacionals

La irregular destitució de Pere Hernàndez com a vicepresident de la Federació Internacional de Pàdel (FIP) és molt més significativa del que podria semblar. Des d’un punt de vista general, s’explica per la tendència actual i creixent a reprimir qualsevol bri de catalanisme per part de les autoritats espanyoles. Tanmateix, també ratifica una problemàtica que fa anys que és pròpia del món de l’esport. Excepte en els esports on Catalunya està reconeguda, els dirigents catalans necessiten l’aval de les federacions estatals per accedir a càrrecs de responsabilitat dels organismes mundials i europeus, i això està reduint la seva presència en aquests ens a la mínima expressió. Ho va comentar l’expresident de la Federació Catalana de Ciclisme, Josep Bochaca, en una entrevista a seleccions.cat: “Ser a les federacions internacionals sempre t’ajuda a estar en organitzacions, a portar esdeveniments a Catalunya, a potenciar esportistes amb els programes d’ajuda que existeixen…. A tot això no hi arribem perquè la federació espanyola no està fent de pont”, va dir. La seva visió és extensible a qualsevol disciplina.

La presentació de la campanya "L'Esport pel Sí"
La presentació de la campanya “L’Esport pel Sí”.

El COC, detonant
Segons va denunciar dimarts el president de la Federació Catalana de Pàdel (FCP), Pere Hernàndez, el seu homònim de la federació espanyola (FEP), Alfredo Garbisu, ha sobrepassat tots els límits ètics i legals per fer-lo fora de la FIP. El seu únic pecat és haver assistit a l’assemblea del Comitè Olímpic de Catalunya (COC) de l’últim mes de setembre, on es va aprovar per unanimitat l’impuls de la campanya “L’Esport pel Sí” amb vista al referèndum de l’1 d’octubre. “Sóc un home d’esport, membre de la família olímpica i mai m’he dedicat a fer política”, va dir Hernàndez durant la roda de premsa d’aquesta setmana, on el president del COC i de la UFEC, Gerard Esteva, va posar sobre la taula que “la llibertat de reunió i associació és un dret fonamental”.  “Demanem diàleg i la voluntat de recapacitar per part de les persones que han originat aquesta situació”, va afegir el secretari general de l’Esport, Gerard Figueras, perplex davant d’aquesta injustícia.

Pere Hernández, president de la FCP.
Pere Hernàndez, president de la FCP.

La gestió és secundària
Figueras també va recordar que ara mateix només hi ha set catalans presidint federacions estatals. Una xifra que no s’adiu en absolut amb el pes específic que té Catalunya, a escala qualitativa i quantitativa, en el marc de l’esport espanyol. El pàdel, una vegada més, és un dels exemples més clars: amb 17.000 llicències, i un enlairament del 70 per cent en els últims anys, aporta un 25% de les fitxes de què pot presumir Espanya, a la vegada referència mundial. El mèrit d’Hernàndez en la consecució d’aquests objectius és innegable -queda clar en una altra entrevista a seleccions.cat-, i el fet que la FIP assumeixi renunciar a la seva capacitat de gestió, un esperpent. “O s’està amb Espanya o s’està contra Espanya”, deia Garbisu en la primera carta on intentava forçar la destitució del president de la FCP. La bandera és el que més els importa i no hi ha res més enllà. Per sort, el campió olímpic en pilota a Barcelona 92 no es rendeix i no descarta arribar fins al Tribunal d’Arbitratge de l’Esport, amb seu a Lausana (Suïssa). La justícia internacional, com en tots els altres àmbits socials, segueix sent, a hores d’ara, la nostra gran esperança.