07.03.18
Política Esportiva

“El Tribunal Constitucional i el rei, en lloc de fer d’àrbitres, ens marquen gols a la nostra porteria”

Entrevista a Miquel Ferreres, caricaturista i dibuixant. Col·laborador de les revistes de la Plataforma Proseleccions del 2005 al 2010

Miquel Ferreres (Barcelona, 1949) ha farcit d’humor gràfic durant quatre dècades alguns dels mitjans de comunicació més importants del país. Aquest mes acaba d’iniciar una nova etapa professional al Diari ARA, després d’una sortida de El Periódico que l’ha situat en el primer pla de l’actualitat. Antic col·laborador de la Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes del 2005 al 2010, a través de les publicacions Catalunya Sport i Selecciona’t, és un bon moment per fer un balanç d’aquella etapa, on ja denunciava situacions de repressió esportiva que s’han ampliat a tots els àmbits de la política.

La llibertat d’expressió està en perill?
Està fotuda perquè no saps on et trobaràs una mina a sota dels peus. Durant l’última època de Franco ja sabies a què atenir-te, i hi havia l’esperança que allò s’anava obrint. Ara no saps exactament per on et caurà la clatellada perquè hi ha delictes d’odi inexistents. L’exemple és el pallasso que se la pot carregar per posar-se un nas al davant d’un Guàrdia Civil.

La seva sortida de El Periódico l’ha convertit en un referent?
He passat a formar part d’una certa llista d’herois sense voler-ho, tot i que per sort no m’ha tocat anar a la presó com ha estat el cas d’alguns pobres nanos. Jo crec que es vol instaurar una por generalitzada perquè la gent se’n vagi cap a casa i se n’oblidi de tot, malgrat que la població està conscienciada i sensible amb aquest tema.

Ferreres discurs Rajoy

Com l’explica, la seva sortida?
Ja fa temps que hi estava en fals per una discrepància de tendències. Tenia seguidors a El Periódico des de feia 20 anys i feia la mateixa feina que sempre, però el diari anava per un altre cantó. En cap moment se m’ha dit que la meva marxa es degui a una qüestió política i ideològica però tothom, i jo també, ho he interpretat així. L’últim dibuix que els vaig enviar van decidir no publicar-lo i, en canvi, ha sortit a tot arreu. És l’efecte Streisand. Sóc un home discret que no busca donar la nota però ha sortit així i s’ha de donar la cara.

Abans parlava de la censura durant el tardofranquisme, que va coincidir amb els seus inicis. Quines diferències hi ha entre una altra època i l’altra?
Durant el franquisme, almenys t’avisaven. Et deien que “aquí no volem molestar ningú”. A mi m’ho van dir quan tenia 25 anys i no feia acudits, sinó caricatures i il·lustracions. A La Prensa, de la cadena del Movimiento, només hi vaig estar un mes. Al director, que em va rebre amb fotos de Franco i José Antonio, li vaig presentar les meves obres, entre elles una caricatura del Pinochet. Sense immutar-se, la va trobar massa sagnant. Em vaig haver de dedicar a temes municipals perquè això no ho publicaven ni de broma. Sí que companys més vells com el Cesc o el Perich tocaven els temes de manera col·lateral perquè es llegissin entre línies. Amb la democràcia, ja no hi ha cap diari que et digui quins temes no pots tocar, però t’hi trobes a mesura que hi vas treballant. Ningú vol que sigui dit que et censura, però t’ho vas trobant. Troben la manera d’amargar la vida al que treballa i posar-li una mena d’autocensura. I no es pot treballar així.

“Els primers que es mouen són els càrrecs intermedis, que són els directors del diari. Ells acaben fent de censors”

Miquel Ferreres

És possible fer un bon acudit sense que s’incomodi ningú?
Depèn del tema que toquis, no és necessari incomodar. Ara, un dibuix ha de cridar l’atenció i fer-se mirar o no val per res. Depèn de les circumstàncies, tibes més o menys, perquè sempre has de reflectir l’actualitat i el sentiment general. Davant d’una situació determinada, no puc posar-hi nata i melmelada perquè no es noti el pudent. Normalment, com que em dedico a criticar el poder que no es veu, com ara la banca o personatges com el Florentino, que mana des de l’ombra, sí que algú es pot empipar. Però els primers que es mouen són els càrrecs intermedis, els guardians de l’ordre, que són els directors del diari. Ells acaben fent de censors. He estat a El Periódico durant 20 anys però, en l’última època, he patit més censura que en tots 40 anys de professió. Amb dibuixos retirats, directament.

Com enceta la nova etapa després d’aquesta època d’incertesa?
He trobat una molt bona acollida i estic content perquè m’han permès no estar ni un sol dia sense treballar. L’Ara és un diari molt digne, net, endreçat i fins i tot elegant, fet per gent entusiasta, cosa que es nota i es transmet als lectors. Jo seguiré actuant segons la meva consciència i sense passar la ratlla que marquen els meus escrúpols. Malgrat que qualsevol diari, per valent que sigui, es pot trobar amb pressions insospitades d’accionistes o directius, jo no puc afluixar els plantejaments. Qüestions importants com les que estan passant les has de tractar amb dinamita i no amb el plomall. Si un diari em lloga, és per vendre diaris. He de continuar amb la meva fórmula perquè és la que conec i connecta amb molta gent.

Vostè va estar col·laborant molts anys amb la Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes. Primer, per a la publicació Catalunya Sport i, més tard, per a la revista Selecciona’t. Què en recorda d’aquella època?
Va ser una etapa maca i on em vaig divertir molt. Era l’època de la il·lusió, quan crèiem factible tenir seleccions. Ens emmirallaven amb el Regne Unit, que en té diverses. Però encara no sabíem fins a quin punt la concepció d’unitat d’Espanya és irreductible i fanàtica. Per ser espanyols no cal que tots siguem castellans i, en canvi, ens estan obligant. Potser en cas contrari no tindríem cap problema.

Ferreres A por Ellos

Ha seguit tractant més qüestions esportives?
L’esport ja no el toco per falta de temps. I això que m’ho han proposat! Quan estava a La Vanguardia, també publicava setmanalment al Mundo Deportivo. Sí que és cert que el primer que em va dir el director és que el Núñez el tractés bé, quan era el personatge d’humor de totes les revistes! Llavors vaig fer al revés: el vaig dibuixar plorant, parlant malament… I vaig durar 15 dies. Vaig pensar: “collonut!”, perquè allò em sobrava una miqueta.

Es pot dir que l’esport català, durant la seva etapa al Selecciona’t, va viure un avançament a petita escala de la repressió actual de l’estat espanyol?
No crec que fos un assaig general. Sempre que comencem a aixecar el cap es posen crispats i a la defensiva. Els surt la voluntat d’arronsar-nos. És un instint reflex que tenen tots ells, siguin del partit que siguin. Creuen que hem de ser espanyols en tot. Són així. Ja ho va dir Josep Pla, que el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d’esquerres.

“No permetran el reconeixement de les seleccions catalanes. Abans vindrà la independència”

Quin seria el símil esportiu amb tota la situació que ha viscut el país des de mitjans del mes de setembre?
L’acudit seria que el Tribunal Constitucional i el rei, en lloc de fer d’àrbitres, ens marquen gols a la nostra porteria. Són uns àrbitres que ajuden l’equip contrari i ens marquen gols.

Quan veurem les seleccions catalanes jugant els mundials i els campionats d’Europa dels principals esports?
Si els de Madrid fossin llestos, aquest tema el podríem arreglar aviat. No costaria gens. Però, tal com està la qüestió, qualsevol cosa que ens pugui donar aire o benefici, ens la negaran. No donaran cap premi als que diuen que s’han carregat la llei i la constitució. Una constitució que, si la toquen, serà molt més restrictiva i encadenada. Per tant, ens hem de treure del cap que permetran el reconeixement de les seleccions catalanes. Abans vindrà la independència. Per ells, tot és el mateix: el català a l’escola, les seleccions… Ho veuen com a coses antinaturals que ens separen d’Espanya.