Entrevista a Pau Campos, nou entrenador de la selecció catalana absoluta femenina d’handbol
Pau Campos és, des de fa un mes, el nou entrenador de la selecció catalana absoluta femenina d’handbol. Llicenciat en Educació Física i Esports per la UB i professor d’handbol en excedència a l’Escola Universitària de la Salut i l’Esport de Salt (EUSES), el tècnic gironí afronta aquesta nova etapa després d’haver exercit durant uns mesos de primer entrenador al CSM Bucarest, de la lliga romanesa masculina. El nou seleccionador absolut femení ha dirigit durant molts anys els equips de base de l’Handbol Bordils i del FC Barcelona, va conduir el primer equip bordilenc fins a la Divisió d’Honor Plata Masculina, i ja havia estat seleccionador català en les categories cadet i infantil masculí, on sempre va aconseguir la medalla d’or d’àmbit estatal. El seu equip tècnic el completen Xavier Vilella, com a segon entrenador, i Núria Fàbregas, com a delegada.
Què significa per a tu encetar aquesta nova etapa com a tècnic?
Es tracta d’un repte que encaro amb moltíssima il·lusió, i més tenint present el context polític que hi ha al país. El càrrec per mi té molta rellevància i significa un reconeixement a la feina portada a terme des de fa molts anys. Ser seleccionador català és un orgull i una responsabilitat.
El primer gran repte serà la Copa de les Nacions que es disputarà a Galícia, al maig, contra el combinat local, Euskadi i València. Què en podem esperar, d’aquesta competició?
El primer objectiu que m’ha marcat la Federació Catalana d’Handbol (FCH) és impulsar un canvi generacional a la selecció catalana. Per tant, serà una oportunitat de veure en acció els nous talents que tenen entre 18 i 22 anys, però sense deixar de comptar amb les noies que durant tants anys han defensat la samarreta de Catalunya.
L’any passat, la selecció va quedar fora de la final contra Euskadi, que després va perdre la competició contra Galícia. Creus que hi ha possibilitats de poder optar al títol?
La intenció és aquesta. No renunciem a res però tot dependrà de la disponibilitat de les jugadores, de les lesions i de les plantilles dels rivals. La Copa de les Nacions es jugarà el cap de setmana després d’acabar la lliga i això hauria de facilitar una convocatòria força àmplia, malgrat que també entren en escena les molèsties i les sobrecàrregues. També és cert que la lliga francesa és una mica més llarga que l’espanyola i haurem d’arribar a acords amb els clubs de les tres jugadores que hi militen. I la Judit Sans tot just acaba de fitxar per un equip danès que juga la Champions, i caldrà veure si llavors encara estarà en plena competició europea.
Per segon any consecutiu, en aquesta competició hi mancarà una selecció d’un estat reconegut per la federació internacional (IHF), que sempre se solia afegir a les presències fixes de Catalunya, Euskadi i Galícia. Una de les teves il·lusions és poder jugar ben aviat contra equips com Alemanya, Dinamarca, Hongria o Suècia?
Evidentment que sí. La meva il·lusió és aconseguir el reconeixement internacional de la federació catalana i treballo amb aquesta idea. Mentrestant, estem oberts a qualsevol proposta per enfrontar-nos a seleccions de tot el món.
Fins a on podria arribar la selecció catalana femenina en europeus i mundials d’handbol?
És la pregunta del milió. En una competició real i reconeguda hi entren molts factors en joc. Ja les fases prèvies depenen molt dels sortejos que toquin. De moment, només podem dir que a Catalunya s’està fent una feina de base molt bona i que s’estan traient jugadores d’altíssim nivell. Els ors en les categories infantil i cadet als Campionats d’Espanya, i la plata juvenil així ho indiquen. Tenim les millors noies de l’Estat i tot fa pensar que el futur serà molt bo.
Abans de la Copa de les Nacions, el 21 de gener, disputareu un partit solidari al Palau d’Esports de Granollers contra l’equip local, en el marc d’una nova edició de la campanya solidària “Somriures que curen”. Serà una bona oportunitat perquè les jugadores ja puguin agafar certs fonaments tàctics?
Al marge de la importància de l’esdeveniment, que està pensat per recaptar fons per a la investigació de la leucèmia Infantil, per mi també serà important per poder veure el grup amb el qual hauré estat treballant durant el primer mes i mig. A banda d’això, serà un banc de proves per veure totes les jugadores que poden entrar a la selecció i que em poden fer ballar el cap a l’hora de definir la convocatòria. Les no habituals tindran la seva oportunitat.
Fa un any, va exercir d’entrenador de la selecció masculina en aquest mateix esdeveniment, que enfronta Catalunya amb els dos equips del Granollers. És molt diferent treballar amb nois que fer-ho amb noies?
Jo entenc handbol com un esport en general i no hi ha tantes diferències. Potser sí que l’handbol femení és més tàctic i ric en moviments, ja que no es basa tant en el físic de les jugadores. Com a entrenador, tampoc no he disposat mai de jugadors amb unes qualitats físiques excepcionals, amb la qual cosa estic acostumat a treballar molt aquests aspectes més tàctics. En qualsevol cas, entrenar la selecció femenina és un repte que m’atrau i m’il·lusiona.
L’oportunitat de ser seleccionador absolut femení t’arriba després d’una experiència d’uns pocs mesos a Romania com a tècnic del Bucarest. Com definiries l’experiència?
Tot i el final amarg, és positiva. Per mi ha estat un Màster en handbol i en altres coses. M’hauria agradat estar-hi més temps per haver pogut posar els fonaments a una gran feina. Tanmateix allà només prevalia el rendiment immediat sense tenir present que hi havia moltes persones noves i que s’havien de resoldre els problemes idiomàtics. Amb una mica més de paciència i uns millors resultats hauríem pogut seguir a Bucarest, però ens va faltar sort a l’inici de la lliga.
Creieu que vau ser víctimes de la poca paciència que hi sol haver en l’handbol professional?
Ho vam ser de la impaciència d’una Junta Directiva i d’un president que es pensaven que la lliga es decidia al setembre. Per sort, ara encarem un projecte totalment nou que precisament requereix molta paciència perquè madurin les jugadores, sobre la pista i com a persones.
Tot i això, segueixes vinculat al Bucarest des de la distància…
Malgrat la destitució, allà ens valoraven molt i ens van demanar de seguir per millorar la metodologia dels entrenaments. Ens segueixen fent consultes que resolem de manera externa.
L’experiència a Romania va coincidir amb els fets de l’1 d’octubre. Com ho vas viure tot plegat?
La meva dona i jo teníem decidit que vindríem a votar des de feia molt de temps. Dissabte a la tarda vam arribar a la Bisbal d’Empordà i diumenge ja agafàvem el vol de tornada a Bucarest. Després de votar, vam seguir tot el temps que vam poder al col·legi per defensar les urnes. No va caler, malgrat que la Guàrdia Civil va passar per allà.
Quan vau tornar, per tant, encara es mantenia tota la incertesa…
Vam estar enganxats al mòbil en tot moment. Per sort, les xarxes et donen informació de primera mà i vam poder veure el canal 324 per Internet.
A Romania se’n va fer seguiment?
Les càrregues policials de l’1 d’octubre va ser notícia de primer ordre a totes les televisions. Tothom les va veure. A més, quan vam arribar tothom ens va treure el tema i ens va mostrar la seva preocupació i el seu suport per la incomprensió de l’actuació policial.
La destitució s’acabava de produir…
Ens ho van comunicar aquell mateix cap de setmana. Va coincidir tot. El dilluns vam començar a preparar el nostre retorn i es pot dir que vam tardar un mes a solucionar tota la paperassa.
Marxar fora de vegades és inevitable i, de fet, l’handbol català femení destaca per la diàspora de les jugadores. Una lliga catalana on els primers classificats tinguessin accés directe a Europa ajudaria a retenir més el talent?
Perquè totes les jugadores disputessin la lliga catalana caldria una força decidida dels clubs per invertir en elles. Ara mateix només hi ha el Granollers a la màxima divisió espanyola i seria d’esperar que els altres clubs s’animessin a seguir els seus passos. Si tinguessin un accés més directe a les competicions internacionals, arribarien més espònsors i i això suposaria una empenta per apostar pels fitxatges i pel suport a la base.
Com a mínim, des d’aquesta temporada es televisen partits d’handbol femení per La Xarxa de Televisions Locals. Ja és un primer pas…
S’ha d’agrair l’acord de la federació catalana amb La Xarxa perquè dona visibilitat al nostre esport i acosta els clubs als patrocinadors. De retruc, personalment, puc veure més partits de la categoria de plata des de casa. No hi ha dubte que m’han facilitat la feina!
Què teniu els entrenadors catalans per estar tan ben valorats arreu del món?
Som una referència a escala europea perquè hem forjat jugadors que són campions del món o d’Europa de clubs, entre altres èxits internacionals. Catalunya és una potència generadora d’handbol i d’aquí que els entrenadors catalans tinguem aquesta gran reputació. Tot plegat, vol dir que la feina està ben feta.
Foto de portada: Federació Catalana d’Handbol.