Article de Xavier Vinyals, president de la Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes, publicat a Racó Català
Durant l’aplicació de l’article 155, i mentre emergia la versió més repressiva d’Espanya, les seleccions catalanes han tingut l’oportunitat de disputar cinc competicions internacionals de cinc esports diferents. Dues d’elles, en territori propi. No hi ha hagut cap tipus de relació de causa-efecte entre una cosa i l’altra -el calendari estava programat així des de fa molt de temps-, però aquests esdeveniments esportius han suposat una injecció de moral molt necessària just quan la República, recentment fornejada, entrava al congelador per imperatiu -en el sentit més imperialista- de l’Estat espanyol.
La Copa del Món de bowling a Mèxic, l’europeu indoor de bike trial a la República Txeca, i el mundial de físic-culturisme de França, han permès que la senyera lluïs al costat de les banderes de tots els altres països amb total normalitat. Més emocionants encara han estat els mundials de futbol sala de Balaguer, i el de tamborí indoor a Vilanova i la Geltrú i Vilafranca del Penedès, on s’ha pogut escoltar i cantar Els Segadors cada vegada que Catalunya ha saltat a la pista. Ha estat un consol molt petit, ja que la nostra aspiració és que la simbologia catalana pugui arribar a totes les disciplines esportives, tal com passa amb qualsevol altre país. Tanmateix, ens ha ajudat a reafirmar la nostra identitat nacional. Perquè totes aquestes federacions internacionals no tan sols reconeixen la nostra existència, sinó que també ens premien amb l’organització dels seus esdeveniments estrella.
El fet que la selecció catalana de físic-culturisme, segona, quedés per davant de l’espanyola, tercera, al podi de Bordeus, va generar força expectació mediàtica. El Catalunya-Espanya de tamborí femení de fa uns dies -13-1 per a les locals-, pel fet de jugar-se a Vilafranca, encara més. La morbositat és una reacció inevitable, a una banda i l’altra, pel xoc institucional al qual estan immerses totes dues realitats polítiques en aquests moments. Ara bé, mentre nosaltres hem vist aquests duels com una raresa il·lusionant -més per la coexistència de tots dos països que per les victòries-, la premsa espanyola no ha dubtat a menystenir aquestes competicions i gairebé qualificar-les de provocació, tot obviant la naturalesa internacional dels esdeveniments, l’esforç dels competidors i la cultura esportiva pròpia catalana, de la qual en són profunds desconeixedors.
El mundial de futbol sala de Balaguer va arribar a ser qualificat de “torneig pirata” i de “patxanga” per part de certs mitjans de comunicació espanyols. Curiós perquè ni s’hi van acostar, a la capital de La Noguera. En canvi, les onze seleccions que van competir contra Catalunya van quedar encantades de l’organització i van poder comprovar, amb els seus propis ulls, el caràcter pacífic, respectuós i constructiu de les reivindicacions catalanes. Algunes d’aquestes delegacions van admetre haver tingut dubtes de venir a Catalunya els dies previs a la competició, en tenir com a única referència del conflicte les agressions de l’1 d’octubre. Ara, gràcies a l’esport, són testimonis directes de la noblesa de la nostra causa i l’han pogut explicar als seus respectius països.
Balaguer, Vilanova i la Geltrú i Vilafranca del Penedès, durant uns dies, han pogut gaudir de partits de les seleccions que li són pròpies. Han vist onejar la senyera en un lloc preferencial i han pogut escoltar i cantar l’himne de Catalunya des de les graderies. Què això sigui un escenari habitual ha de ser el nostre horitzó i no podem perdre el temps amb mitges tintes. Ens ho mereixem i anem a totes, diguin el que puguin dir els poders fàctics de Madrid. Una vegada més, el 21D cal que tots omplim les urnes i ratifiquem la República que sempre hem somiat. L’esport, com tantes altres coses a la vida, el gaudirem com mai no ens ho hauríem pogut imaginar. L’altra alternativa és l’aniquilació absoluta. I no ens ho podem permetre.
PODEU CONSULTAR LA VERSIÓ PUBLICADA A RACÓ CATALÀ EN AQUEST ENLLAÇ
Foto: Svetlana Akimova.