14.09.17

Rafa Nadal i el semàfor que mai no es posa verd

Reflexions en relació a l’opinió del tennista sobre el referèndum de l’1-O

La política està present en tots els àmbits de la vida, i l’esport no és cap excepció. Són dos aspectes tan íntimament lligats que gairebé són indissolubles. L’esport crea una vinculació afectiva dels ciutadans envers els esportistes que destaquen, sovint vistos com a herois o l’exemple a seguir. Aquest sol fet esdevé la raó de la gran repercussió mediàtica que té l’alta competició i de moltes inversions privades i públiques en l’esport d’elit. Quan es dona el cas d’un esportista que als èxits esportius hi suma qualitats molt visibles com talent, personalitat i capacitat de superació, com en Rafa Nadal, la seva popularitat esdevé imparable i també l’interès “polític” de les seves paraules i accions. Rafa Nadal és i ha estat un dels millors esportistes mundials sense cap mena de dubte. Ara bé, de la mateixa manera que el talent, l’èxit esportiu i la personalitat van engrandint la llegenda d’un esportista, també ho fan l’oportunitat de les seves paraules i reflexions en entrevistes i rodes de premsa. I aquestes, de vegades, passen factura. Després de les seves declaracions en la recent entrevista del diari El Mundo, en Rafa Nadal, ben segur, haurà deixat de ser un referent per a molts que fins ara en destacaven el seu fair play dins i fora de les pistes.

Nadal diu sentir-se “molt proper als catalans”, cosa gens estranya tenint present el seu origen (Manacor, Països Catalans), el seu club (RCT Barcelona-1899, la pista central del qual porta el seu nom), o l’entitat on el seu oncle va fer història (el Barça, malgrat que ell hagi optat per uns altres colors). També afirma sentir-se “molt espanyol”, tal com ha deixat clar durant tota la seva carrera. L’últim episodi, molt explícit, és la fotografia amb la bandera espanyola publicada a Twitter per la tennista amb qui comparteix la condició de número 1 del rànquing mundial, Garbiñe Muguruza, que curiosament també forma part d’un club català (Club Tennis Barcino). Aquest sentiment és molt legítim sempre que no estigui imposat des dels cercles de poder o sigui producte de la comoditat o els interessos econòmics. Perquè, en qualsevol cas, el tennista mallorquí hauria de tenir present que la seva opinió arriba des de la posició de força. A través de les seves paraules, està condemnant a l’ostracisme perpetu a totes les persones que se senten catalanes per sobre de tot, que són milions d’acord a les xifres d’assistència en les últimes Diades.

La metàfora del semàfor en vermell que no es pot passar és especialment desafortunada. No es pot comparar un element de regulació del trànsit amb un document excloent, caduc i que invita a fer-ne interpretacions ultra com és la Constitució Espanyola del 1978.  Com a conductors, si no ens ‘saltem’ els semàfors és perquè sabem que tard o d’hora es posaran verds, i perquè tenim clar que -posats amb més fortuna o no- tenen per objectiu la regulació del pas de vehicles entre dues o més vies que es creuen. La Constitució, per contra, està pensada per donar prioritat només als d’una carretera, mentre els catalans quedem encallats sobre la via perpendicular pels segles dels segles. Només volem fer el nostre camí de la mateixa manera que ells fan el seu -per cert, gairebé sense peatges- i, com que ningú no ens dona el llum verd, l’hem d’encendre nosaltres mateixos. Rafa, només et demanem una mica d’empatia, perquè 303 anys de retenció forçada són més que suficients.