30.08.17

La independència, el pas més transcendent i immediat de l’esport català

Article de Xavier Vinyals, president de la Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes, publicat a Racó Català

Esportivament, l’estiu és un període molt diferent de la resta de l’any. La breu aturada de les competicions futbolístiques de clubs coincideix amb l’eclosió d’altres esdeveniments importants, que solen tenir el denominador comú que es disputen per països. Estem parlant dels Jocs Olímpics, cada quatre anys, i dels mundials o europeus de modalitats com l’atletisme o la natació. Els aficionats catalans a l’esport mai no n’hem pogut gaudir al 100%, pel detall essencial que implica no estar-hi representants com a país. Sí que hem pogut vibrar amb gestes d’esportistes universals com ara les d’Usain Bolt o Michael Phelps. També amb els èxits aconseguits per catalanes com Ona Carbonell o Mireia Belmonte. Però el fet que aquestes dues últimes nedadores no competeixin per Catalunya fa impossible la felicitat absoluta. La sensació agredolça encara s’agreuja més amb les competicions d’equip, veient com Espanya s’anota la medalla de plata de waterpolo femení amb 12 de 13 components catalanes, o com gairebé tots els jugadors de la selecció espanyola masculina d’hoquei sobre patins que està disputant els World Games a Nanjing són catalans.

L’excel·lència de l’esport català està fora de qualsevol dubte però només la independència permetrà capitalitzar-la. Espanya s’endú tots els mèrits de l’espectacular tasca de base que s’està fent a Catalunya, que encara té més mèrit si es té present que cada vegada estem més lluny de tots els centres de poder. Els patrocinadors volen visibilitat i aquesta la donen les equipacions de les seleccions espanyoles perquè són oficials -és a dir, amb reconeixement internacional-, per molt que als vestidors es parli majoritàriament català. Cal reivindicar els beneficis de poder competir amb el país propi i no només des d’un punt de vista sentimental, sinó també econòmic i d’evolució. Gairebé és una necessitat de supervivència, I és que, amb el marc actual, difícilment l’esport català podrà evolucionar més. Si els esportistes catalans són majoria a les seleccions espanyoles, és perquè demostren la seva superioritat de manera aclaparadora, no perquè als responsables esportius espanyols els faci il·lusió. Un bon exemple del recel amb què se’ns veu és la notable absència de càrrecs directius catalans i catalanes en les federacions internacionals, atès que és gairebé impossible arribar-hi sense la benedicció de Madrid.

Fins a l’any 2011 es va aconseguir el reconeixement internacional de fins a 21 federacions i associacions esportives catalanes que, fruit d’això, han pogut competir en europeus i mundials amb normalitat. Però l’Estat espanyol va reaccionar d’acord amb el seu estil i, amb la seva intervenció política -amenaces de sancions i judicialització a dit- sobre un àmbit privat com és l’esport, va tancar qualsevol nova possibilitat. És doncs, novament, el mateix Govern espanyol qui convida l’esport català a donar suport a la Independència. Al marge que la legítima il·lusió de veure Catalunya participant en uns Jocs Olímpics només es pot aconseguir amb l’estat propi, ja que així ho marca la Carta Olímpica. El mateix passa amb esdeveniments com ara els Jocs Mediterranis, que l’any que ve tindran lloc a Tarragona sense comptar, a priori -hi som a temps- amb la delegació esportiva del seu país d’acollida. Ara mateix, tota possibilitat de poder-hi competir passa per un resultat favorable al Sí en el referèndum de l’1 d’octubre.

Fa menys d’un any, la selecció catalana de korfbal va poder celebrar un dels majors èxits de Catalunya com a país amb la conquesta de la medalla de bronze en el campionat d’Europa absolut. Però fins i tot aquest equip, referent mundial, s’ha quedat fora dels World Games de Wrocław -l’equivalent als Jocs de disciplines no olímpiques- pels estrictes requisits del Comitè Internacional Olímpic (CIO). Per existir com a país esportiu, s’ha d’existir com a estat, i d’aquí a un mes tindrem l’oportunitat de les nostres vides. Ara que fa 25 anys dels Jocs Olímpics de Barcelona, i es recorden amb emoció, cal prendre consciència que potser som davant d’una revolució encara més transcendent per a l’esport català.

PODEU CONSULTAR LA VERSIÓ PUBLICADA A RACÓ CATALÀ EN AQUEST ENLLAÇ