20.07.17

No podem abandonar els atletes a la seva sort (part 2). Per Guillem Alsina

[OPINIÓ] En aquesta segona part, l’expert reflexiona sobre on comença i on acaba la vida del nedador i com incrementar el nivell de les competicions

Publiquem el segon article d’opinió d’en Guillem Alsina, que analitza la situació de la natació catalana quan s’està disputant el Mundial de Natació a Budapest fins al 30 de juliol. Podeu seguir tota l’actualitat de la natació catalana i internacional al seu blog.

TERCER. La tecnificació. El nivell assolit per la natació mundial des de fa ja uns quants anys, fa que es pugui parlar de dos nivells, totalment diferenciats, en l’organització de la natació. Un primer nivell, dirigit a la gran massa de nedadors que cerquen en aquest esport l’acompliment d’un desig de competició, amb tot el que això pot significar per a cadascun d’ells, és un període de formació. En aquest moment, el més important no haurien de ser els temps aconseguits (que també), sinó la formació física, tècnica, psíquica, intel·lectual i mental del nedador. A través d’aquest procés, cada nedador podria veure el seu progrés i el seu desenvolupament com a persona i esportista. Cal tenir molt en compte que cada nedador és un cas totalment diferent de la resta, amb alguns més capaços que d’altres per a progressar. En aquest primer període, crec que el més important seria aconseguir que, com a mínim, continuessin com a nedadors fins al moment que haguessin desenvolupat totes aquestes seves capacitats, un límit que es pot fixar entre els quinze i els setze anys per a les noies, i els divuit i dinou anys en els nois. 

Després, i sense que això vulgui dir l’abandonament a la seva sort de la resta, vindrà la selecció dels millors, els més aptes per al nivell més alt de la competició, el nivell internacional. És en aquest moment quan s’ha d’oferir a aquest grup de nedadors la possibilitat de gaudir d’uns programes d’entrenament els més complets possibles. Amb estades conjuntes per estils o especialitats i amb oferta d’entrenament en els seus llocs d’estudis. Això vol dir que s’han de “proveir” de piscines les Universitats catalanes, amb bons entrenadors, que fossin capaços (com passa a les Universitats dels Estats Units), d’entrenar adequadament els nedadors que hi estudiïn, i que, al final del període d’estudis es reintegraran als seus clubs per a continuar entrenant allà. El que ha fallat des de sempre en la natació espanyola, no pot fallar en la catalana si és que es vol progressar i aprofitar els nedadors en les edats més adequades al seu progrés esportiu, és a dir, entre els 18 i els 25 anys. Qualsevol altra cosa seria continuar amb el mateix, diguem-ne “fracàs” en l’àmbit de la natació en les edats absolutes.

Mireia Belmonte en una imatge de la revista Selecciona’t, editada per la Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes.

Menció especial voldria fer dels centres especials, siguin els “Centres d’Alt Rendiment”, com l’actual CAR de Sant Cugat, o d’altres, com els “Centres de Tecnificació”. Creiem que són, de totes totes, insuficients, ja que només poden acollir un petit nombre de nedadors que puguin fruir dels seus avantatges. A exemple de molts altres països (com França o Itàlia), caldrien uns quants d’aquests centres, ben distribuïts per tota la geografia catalana (3-4 per a cada demarcació) per tal de poder acollir els nedadors catalans amb més possibilitats, i oferir-los l’entrenament més adequat. Per descomptat que l’accés a cadascun d’aquests centres hauria d’oferir-se només als nedadors que haguessin passat per tota una sèrie de proves tècniques, físiques i psíquiques, tot demostrant que reuneixen les màximes qualitats per a destacar al més alt nivell internacional.

QUART. Competicions. Crec que fan falta més competicions per equips i sobren campionats de Catalunya, que posen les individualitats per davant dels clubs. Crec que seria important retornar a un campionat amb competicions duals de clubs (club contra club) organitzat per divisions, amb baixades i pujades, la qual cosa donaria un plus de motivació a la competició.

Alhora, fóra bo organitzar competicions entre col·legis, per tal d’incentivar la participació en els nivells més joves; entre escoles, i, sobretot, entre Universitats (sortint de la celebració d’un únic Campionat Universitari).

Pel que fa a la competició internacional, crec que ni amb els joves, ni amb la categoria absoluta s’han de condicionar els resultats a les medalles aconseguides, doncs la participació hauria de ser la principal motivació dels entrenaments, sempre que cada nedador doni el mateix de si mateix en aquestes competicions, i en la seva preparació.

Amb tot això connecta una altra idea: l’ajuda a l’alt nivell de competició. Sabut és que avui en dia cal molt de temps per a mantenir-se al més alt nivell internacional. Pocs nedadors poden pensar a arribar a una final de les grans competicions internacionals (Jocs Olímpics, Campionats Mundials o d’Europa), sense dedicar una part important del dia (els set dies de la setmana, pràcticament els dotze mesos de l’any), al seu entrenament. I això no se’ls pot demanar a cap d’ells si, a canvi, no se’ls ofereix la possibilitat de compaginar estudis i/o treball amb l’entrenament. En el cas dels estudis, amb la possibilitat de canvis de dates en els exàmens, i/o la possibilitat d’indemnitzar-lo d’alguna manera quan perdi un curs per haver de dedicar massa temps a l’entrenament: en el cas dels treballadors, indemnitzant les hores laborals que es perdin en favor de l’entrenament. També seria tasca important de la Federació, la recerca de llocs de treball que puguin compaginar-se amb els entrenaments per a aquells nedadors que no segueixin estudis. Res millor que estudiar les solucions d’aquests problemes per part d’altres Federacions Nacionals, com per exemple podria ser la italiana (amb els seus nedadors acollits per l’exèrcit), o d’altres, els més propers possibles a la nostra problemàtica.

PRIMERA PART CLIC AQUÍ.