Entrevista a Xavier March, president de la Federació Catalana de Gimnàstica sobre l’estudi d’impacte econòmic de la independència en les federacions esportives catalanes
Xavier March (Barcelona, 1967) és al capdavant de la Federació Catalana de Gimnàstica des de l’any 2000 i tot just enguany ha encetat el seu cinquè mandat. Dirigeix aquesta federació amb un enorme background doncs s’inicià de jove en la gimnàstica al Club Esportiu La Salle Gràcia i més tard passà a formar part del grup d’entrenament de la federació catalana de la Foixarda. Va ser campió de Catalunya en categories inferiors, i es va proclamar subcampió d’Espanya (1984). Va formar part de l’equip espanyol (1984-91), i va participar en el Campionat del Món (1989). Amb l’equip de la Houston Baptist University, va aconseguir diversos llocs de finalista a la Lliga universitària dels Estats Units. Té els títols d’entrenador i de jutge de gimnàstica artística. Fou membre de la comissió delegada de la federació espanyola (2000-04) i, des del 2004, és membre de la junta directiva de la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC).
Quina valoració fa de l’increment dels ingressos en 93.004.097 euros per temporada que preveu l’estudi en cas d’independència per al conjunt de totes les federacions?
Es tracta d’una estimació que pot ajudar a fer-nos una idea del que podria representar la independència en les federacions. No obstant això, des del punt de vista de la nostra entitat, creiem que es podrien haver introduït més variables per trobar una conclusió més acurada.
A què es refereix?
Al fet que l’estudi es podria haver ampliat amb altres variables. Hauríem afegit alguns paràmetres com per exemple la necessitat d’implementar totes les modalitats de la gimnàstica arreu del territori. S’ha de tenir present que la presència de la gimnàstica artística a Lleida i Tarragona és escassa o que el trampolí només es practica a les zones de Barcelona i del Baix Penedès. Tenir presents aquestes qüestions hauria estat important per donar més base a l’estudi.
En tot cas, sí que ens podria valorar si la independència seria beneficiosa per la federació…
Des del meu punt de vista, en una Catalunya independent, al marge del punt de vista polític, la primera cosa important seria el moment en el qual la federació tingués la capacitat directa de formar part d’organismes internacionals esportius. Aquí és quan es podrien aplicar polítiques de participació en Mundials, Jocs i altres competicions oficials. Només aquest fet ja suposaria una millora substancial respecte a la situació actual. I el mateix seria si ens independitzéssim d’un altre estat que no fos l’espanyol. Perquè nosaltres també marcaríem les polítiques esportives.
Segons l’estudi, el nou benefici per temporada de la federació seria de 49.536 euros…
Aquest és un estudi preliminar i l’analitzem com a tal. Gràcies a aquest estudi tenim un punt de partida d’alguna cosa però s’hauria de fer una segona versió que tingui en compte d’altres paràmetres com ara la política esportiva que portarà a terme el nou estat. Crec que hi hauria una millora substancial a l’hora de buscar recursos i fer que els nostres esportistes formin part del panorama internacional, en ser una federació independent i tenir més capacitat. Per tant hi hauria una millora econòmica i el govern podria incidir més en l’esport i en l’alt rendiment.
Un dels impactes més evidents serà en l’apartat dels recursos humans, ja que l’estudi estima que la federació contractarà 12 persones (9 tècnics a temps parcial; i 3 persones a temps complet per al Departament Administratiu). Quins nous projectes podreu abordar amb la nova estructura?
Tenim una sèrie de mancances per portar a terme, tal com serien necessaris, els projectes d’alt rendiment. Després de la crisi, hem restituït el dèficit de tècnics al CAR, però necessitaríem més recursos humans i econòmics per tenir més opcions en l’àmbit internacional. Els programes de tecnificació també millorarien i això repercutiria positivament en els clubs, que podrien endarrerir la incorporació a l’alt rendiment. També s’han millorat les instal·lacions, perquè hi havia mancances en els sistemes d’entrenament i el Centre d’Alt Rendiment, però ens falta el pas addicional que ens permetria assumir més esportistes i fer millor les coses. Pel que fa al personal administratiu, podríem assumir la internacionalització que comportaria la independència. L’organització d’esdeveniments, viatges i concentracions, les relacions institucionals, la recerca de recursos… són alguns dels exemples.
Amb la independència, també hi haurà ingressos addicionals en patrocinis. Fins a quin punt la visibilitat d’una federació està associada a la representació d’un Estat?
La nostra visibilitat canviaria molt. La federació havia tingut algun patrocinador important però, veient el grau d’impacte mediàtic que tenim a hores d’ara, s’ha fet molt difícil que continués. Estar reconeguts internacionalment seria molt positiu.
La subvenció pública també creixerà en 280.577 euros. Com valora aquesta xifra?
Hauria de ser superior. També és cert que no tinc base per entrar a valorar fins a quin punt. A priori, aquesta xifra es quedaria curta. S’han d’assumir moltes més coses: viatges, concentracions…
Creu que hi haurà més practicants i aficionats, i això suposarà més llicències?
Penso que sí. Creixeria. El somni olímpic seria més proper i tindríem més impacte quant a visibilitat perquè ara mateix no en tenim pràcticament cap, als mitjans de comunicació. Això s’ho endú la federació espanyola. Afavoriria la visibilitat i tindria un retorn en la participació, la creació de clubs i les llicències.
La FCG passaria a competir internacionalment i en el programa olímpic. Quin potencial tindria la gimnàstica catalana en uns Jocs Olímpics i als Campionats del Món?
En totes les modalitats tenim possibilitats d’aconseguir bons resultats, també en el trampolí. Tindríem més oportunitats de participar. La Natàlia Garcia no va poder ser a Rio perquè només hi ha una plaça per país i se la rifava amb la Carolina Rodríguez, que tenia tots els números per la seva veterania. No hauria estat malament que un jove valor com la Natàlia hagués pogut anar als Jocs. En gimnàstica artística masculina, en Rubén López va assegurar la participació individual espanyola als Jocs de Río durant el mundial de Glasgow, però finalment no va ser ell qui va anar al Brasil. Com a català, hauria obtingut la plaça directament. Una altra cosa és si ens hauríem pogut classificar com a equip. Però, amb les nostres polítiques pròpies, ho podríem aconseguir, tant en artística masculina com femenina.
La tradició de la gimnàstica catalana és un altre factor a tenir en compte…
Som capdavanters a l’estat espanyol, sobretot en les artístiques. No tant en rítmica, però sí en trampolí. La Clàudia Prat es va quedar a les portes de Rio. Només es classifiquen vuit gimnastes per banda tant en la competició masculina com en la femenina. A Londres 2012 també es va quedar a prop d’obtenir la plaça. Aquesta potencialitat, la tindríem nosaltres. Tindríem més opcions en algunes modalitats en relació a la resta de l’estat espanyol, sense desmerèixer la feina que fan en altres llocs. La nostra tradició és de finals del segle XIX, des de l’inici de l’olimpisme. Des de llavors, Catalunya ha tingut moltes inquietuds amb l’esport. Ara continuem treballant amb això. A altres llocs de l’Estat busquen equiparar-se a nosaltres, que seguim mantenint la mateixa aposta.
La participació olímpica també voldrà dir més fons, ja que a aquestes xifres hi caldria afegir la possible subvenció d’un ADO català…
Ser als Jocs amb un equip propi és un anhel. Ho visualitzo amb unes ganes impressionants. Tant de bo tinguéssim la possibilitat de participar-hi, de la mateixa manera que ho poden fer tantes altres federacions. Esperem veure-ho algun dia.
L’esport català ha contribuït de manera decisiva a molts dels èxits espanyols. És de justícia que Catalunya, amb el nou Estat, pugui capitalitzar els seus triomfs?
És un dels beneficis que tindríem en cas de ser independents. Capitalitzaríem tant els èxits com els fracassos. Per exemple, en Gervasi Deferr està format des de nen a les dependències de la federació, al gimnàs de la Foixarda, després va evolucionar al CAR, i el seu rendiment ha arribat després d’una aposta molt forta per part de la federació i dels tècnics. Tothom hi ha aportat. Els seus títols els capitalitza la federació espanyola però nosaltres també. En una Catalunya independent, hauria arribat un reconeixement més directe.