18.07.17

Vull una Federació Catalana de Natació independent i amb clubs forts (part 1). Per Guillem Alsina

[OPINIÓ] L’exnedador i columnista reflexiona sobre l’organització de l’esport a casa nostra i demana més entesa entre corporacions locals i clubs

Guillem Alsina va néixer a Barcelona l’abril del 1938. Aleshores “la Generalitat de Catalunya encara era vigent”, fa constar. Va nedar al CN Barcelona i va ser sis vegades campió de Catalunya i d’Espanya de 100 i 200 m braça. Va ser mitja dotzena de vegades internacional amb Espanya, participant en els Jocs Olímpics de Roma (1960), els Campionats d’Europa de Budapest (1958), i medalla d’argent de 200 m braça als Jocs de la Mediterrània de Beirut (1959).

Com a curiositat, li agrada destacar que és l’únic nedador que va atrevir-se a competir en els encontres internacionals amb la bandera catalana al banyador. “La meva mare em va brodar una quadribarrada i me la va cosir al banyador, banyador que encara conservo”, explica. Mai ningú no li va dir res. En aquell temps la Federació Espanyola era a Barcelona. “El President era en Bernat Picornell i, el Secretari, en Joaquim Morera. Suposo que a causa d’això, van fer sempre els ulls grossos”, afegeix. Guillem Alsina ens proposa en dues entregues un exhaustiu punt de vista de la natació catalana des de la seva organització fins com ha de ser la formació dels atletes o el nivell de competició que hauria d’assumir aquest esport. Aquests dies se celebra a la capital d’Hongria, Budapest, el Mundial de Natació (del 14 al 30 de juliol). Podeu seguir tota l’actualitat de la natació catalana i internacional al seu blog.

Després de gairebé 70 anys de viure l’ambient de la natació espanyola i catalana, i després de veure (i de patir, moltes vegades) l’organització de la natació espanyola des que va començar a ser dirigida des de Madrid, m’agradaria presentar la meva visió de la natació en una Catalunya independent, és a dir, en una Catalunya on l’equip nacional (català), pogués desfilar a les grans competicions internacionals rere la quadribarrada, i escoltar el seu himne nacional “Els Segadors”.

PRIMER. Una federació de natació independent de la resta. Sí, és el primer punt que m’agradaria comentar. És una idea que pot sorprendre a segons qui, però no a aquells que em coneixen des de fa ja uns quants anys, diguem-ne que cinquanta. Sempre he somiat amb una Federació Catalana de Natació independent de les altres modalitats que fins ara han conviscut conjuntament amb ella, és a dir, natació d’aigües obertes, waterpolo, salts i natació sincronitzada. Quines són les raons que em duen a demanar aquesta separació?

Bàsicament n’hi ha dues. Una, potser la menys important, és l’econòmica. I és que una Federació amb cinc modalitats sempre tindrà en compte més una que les altres, segons siguin els seus èxits esportius. Es vulgui o no, és lògic que sigui així, el què no ho és que les altres pateixin una certa discriminació.

L’altra raó que les separa totalment és el que són cadascuna de les cinc: la natació de piscina és un esport on el cronòmetre és qui mana, i dóna el seu veredicte inalienable, sense que hi tingui res a veure (amb alguna excepció) el parer humà (i més des de la implantació del cronometratge electrònic). També són diferents dues de les altres modalitats: salts i “sincro”. Es regeixen per unes puntuacions que depenen del parer humà i, per tant, sempre poden ser criticables (i, afegim, que normalment ho són). A més a més, la base d’ambdues modalitats és molt diferent de la base de la natació: la base dels salts és la gimnàstica; la de la “sincro” és l’art (en aquest cas el ballet).

Pel que fa al waterpolo, diguem que es tracta d’un joc i, per tant, és un esport amb una dinàmica totalment diferent de la natació de piscina, fins i tot considerant el seu entrenament. Bé, és veritat que es juga a l’aigua, i que es neda, però aquesta és una raó sense gaire fonament perquè seria el mateix dir que el bàsquet, el voleibol o l’handbol haurien d’estar junts amb la Federació d’Atletisme, senzillament perquè en aquells esports es llança, se salta i es corre, que és el que fan els atletes. La raó que el waterpolo i la natació estiguin en una mateixa federació és, senzillament, el costum. Va ser així d’ençà que es van començar a fundar les diferents federacions internacionals i nacionals, i s’ha seguit considerant així fins ara. Tot i això, alguns països ja han començat a diferenciar les dues federacions, com Hongria i Rússia. I en altres esports tenim l’exemple de la federació de pàdel, que va néixer a redós de la de tenis, però de la que finalment se’n va separar per tal de fer el seu camí.

Finalment, pel que fa a les aigües obertes, diguem que la seva dinàmica també és diferent de la de natació de piscina. Sobretot es diferencia d’ella per la tècnica i la tàctica de la cursa. Una té els seus carrerons per a cada nedador, i, l’altra, com qui diu, està encarada a una “lluita cos a cos” que no està exempta de fregaments i fins i tot de lesions, voluntàries i/o involuntàries, entre els nedadors.

SEGON. La protecció dels Clubs. És indubtable que la crisi que travessa en aquest moment la natació catalana és, en una gran part, deguda al fet que molts clubs s’han vist obligats a abandonar la seva dedicació a la natació. Això ha passat per la proliferació de piscines municipals, amb la competència que això ha representat, i per la càrrega d’impostos que han caigut sobre d’ells. També algunes lleis els han impedit desenvolupar la seva tasca com fins ara ho havien fet. No cal dir noms, perquè molts són a la memòria de qualsevol bon aficionat.

Sovint moltes de les piscines municipals han caigut en mans de consistoris, que malden per compaginar les tasques que hi tenen lloc, i intenten oferir làmina d’aigua al club local de torn que sovint és qui surt perdent en la distribució d’horaris. La competició també es ressent perquè no dóna rendiment econòmic, ans al contrari. També es produeix el cas on la instal·lació cau en mans de consistoris que tenen la idea que una piscina és únicament un lloc per intentar aconseguir el superàvit econòmic més gran possible. Aleshores, normalment els clubs locals són els que es veuen en la conjuntura de desaparèixer, o d’anar fent una migrada viu-viu. Per tant, m’agradaria que, tornant a temps anteriors, hi hagués una major entesa entre clubs i corporacions locals, per tal que sigui possible aquesta protecció als Clubs, que han estat, i crec que es pot dir que continuen essent els qui duen el pes de la natació a Catalunya. La seva crisi podem dir que ha estat la crisi de la natació.

SEGONA PART CLIC AQUÍ.