Entrevista a Jim O’Brien, director del primer Congrés Internacional ‘Regionalism and Nationalism in Contemporary International Sport’ a Vic
La Universitat de Vic (UVic-UCC) acull avui i divendres el primer Congrés Internacional ‘Regionalism and Nationalism in Conteporary International Sport’. Hi participen experts europeus en sociologia de l’esport i comunicació, com Richard Giulianotti (Universitat de Loughborough), Raymond Boyle (Universitat de Glasgow) o David Goldblatt, que debatran sobre els fenòmens esportius i la seva relació amb la identitat política, tant regional com nacional. L’acte està organitzat per la UVic-UCC, la Southampton Solent University i la Political Studies Association (PSA) i compta amb el suport del Consell Català de l’Esport, de la consultora britànica In the Zone i del diari digital El Món. El vicepresident de la Plataforma Proseleccions Esportives Catalanes, Sergi Blàzquez, participarà aquesta tarda (17.15 h) en una conferència específica sobre les perspectives catalanes. De tot plegat en parlem en una entrevista amb Jim O’Brien, director del congrés.
Amb quina motivació neix aquesta conferència internacional?
La idea va sorgir fa tres anys a Liverpool, després d’un congrés del grup d’esports i política, un subgrup del grup estudis polítics a Anglaterra. Els vaig proposar la necessitat de fer algun any el congrés en un altre país. Més tard, vaig entrar en un intercanvi de professors entre la meva universitat, la Southampton Solent University, i la de Vic, i vaig pensar en aquesta possibilitat.
Ha estat fàcil l’organització?
Hi ha quatre grups que hi participen, la universitat de Southampton, la de Vic i els dos grups acadèmics. És difícil tenir un acord entre les quatre parts. També vam començar força tard perquè no ho vam engegar fins al febrer quan l’ideal era fer-ho al setembre anterior, però hem treballat molt i el concepte s’ha fet realitat. És interessant per Catalunya i també per Anglaterra, tenint present la situació que hi ha amb Escòcia.
Com ha estat treballar a Vic?
Quan vaig arribar em va agradar molt el poble i la universitat, però em vaig trobar una resistència cultural similar a la de Southampton. La tradició és molt important però de vegades és necessari canviar. També em va sorprendre el fred i que no he vist ni una sola bandera espanyola. És com si ja fóssim en un altre país. La meva intenció amb aquest congrés és que sigui possible ser català i internacional, no només català. Per això hi ha 10 panells en anglès i només dos en català i en castellà.
En què consistirà el congrés?
Hi ha preguntes obertes. Què és el regionalisme. Què és el nacionalisme? Quina és la situació de nacions sense estat com Catalunya, el País Basc o Escòcia? Posarem exemples com ara el de l’antiga Iugoslàvia, sempre relacionant-ho tot amb el món de l’esport. I no parlarem només sobre el futbol. Els Jocs Olímpics són molt importants, el bàsquet, el rugbi… Els esports són una metàfora sobre totes les altres coses.
Quin objectiu li agradaria aconseguir, en aquest congrés?
De vegades, quan obrim la finestra, no sabem què hi veurem. Primer hi ha l’obscuritat i després, a poc a poc, va arribant la llum. Entenc la història de Catalunya, però el regionalisme i el nacionalisme, de vegades, és una mica defensiu, fins i tot victimista, com ha passat històricament amb el Barça. Això normalment no és bo per al futur però també hi ha excepcions. Espero que el congrés obri la ment a tots els assistents perquè a Catalunya, i a Vic, hi ha molt de potencial. És fantàstic que vinguin acadèmics de l’esport, que són galàctics en la matèria, com Goldblatt o Giulianotti.
Li agradaria que el congrés tingués continuïtat?
La primera etapa sempre és la més difícil. Hi ha dues muntanyes, que són les dues universitats, i al mig hi ha un camí que porta a un oasi. S’ha demostrat que era possible arribar-hi però també he comprovat que el camí era molt dur. Estic aquí des de fa vuit mesos i quan vaig arribar no hi havia res. S’ha hagut de començar de zero. Espero que l’any que ve, algun col·lega vingui des de Vic cap a Southampton durant tres mesos o un semestre. Ampliarem la col·laboració entre les dues universitats.
Com es poden fer arribar els continguts del congrés al gran públic?
Després del congrés hi haurà un llibre d’entre deu i dotze capítols sobre els temes que es tractaran. Serà en anglès i una oportunitat fantàstica per a la reputació de Vic. Serem tres redactors i haurem de resumir força, perquè no és possible fer un llibre amb 36 capítols.
Com es titularà, aquest llibre?
Tinc al meu cap tres títols possibles però sempre és el mercat el que decideix. El meu favorit és ‘The last refuge of a scoundrel’, que vindria a ser alguna cosa així com “L’últim refugi del canalla” Tot ve d’un escriptor del Renaixament, Samuel Johnson, que va dir: “Patriotism is the last refuge of a scoundrel”. Saddam Hussein, abans de morir, va posar l’excusa que ho havia fet tot per Iraq. Però en aquest cas tot anirà adaptat a la relació entre el regionalisme, el nacionalisme i l’esport en el món contemporani. És per aquest motiu que una alternativa de títol és “Regions, nacions i estats. Assajos sobre el tema dels esports contemporanis”.
Què li diria als que asseguren que l’esport i la política no tenen res a veure?
Els polítics sempre exploten els esports per fer propaganda i hi ha molts exemples en la història. Els Jocs Olímpics de Hitler, Fidel Castro a Cuba, els Estats Units… A Franco no li agradava el futbol però va entendre la seva potència política i per això va explotar el nom del Real Madrid. Al congrés farem una anàlisi sobre aquest fenomen en totes les formes possibles.
Quins paral·lelismes hi ha entre l’esport al seu país i a Catalunya?
Des de la seva fundació, al futbol espanyol, tot és polític. En canvi, a Anglaterra, no és així. Per la identitat política són més importants el criquet i el rugbi, per les diferències de classe social. El rugbi, a Anglaterra, és de les classes mitjanes, mentre que a Gal·les és dels obrers, que també reivindiquen la identitat separada d’Anglaterra. Pel que fa al criquet, al segle XIX era propietat dels obrers, però les classes mitjanes el van robar. En canvi, els hindús són els que l’han perfeccionat. Pel que fa al futbol, a poc a poc, l’espai entre una lliga i l’altra és més estret. Ha desaparegut la tradició com a conseqüència de la globalització. Com que Catalunya no en pot tenir equip nacional, aquest sentiment s’ha canalitzat amb el Barça, que és un club excepcional sempre que no hagi de vendre els seus jugadors.
D’on ve el seu interès pel cas català?
El meu cap és anglès però el meu cap és irlandès. La meva família va ser part d’una minoria que encara ara pateix molta discriminació. Per aquest motiu, m’agraden molt les nacions sense estat i tinc empatia pels catalans. Això no vol dir que també tingui crítiques, però crec que han de poder decidir el seu futur, com es va tenir l’oportunitat de fer a Escòcia. Estaria content amb una Catalunya independent, com també ho estaria amb una Irlanda unida. Des del punt de vista de l’esport, Madrid té molta por d’una selecció catalana en futbol perquè pot perdre.
Aleshores, no creu que el nacionalisme català està plenament justificat?
La llengua mai és neutral i és necessari ser sempre crític. De vegades, el nacionalisme és lleig i d’altres, bonic i especial, capaç d’unir la gent. Tot depèn. Catalunya és una nació però a Madrid diuen que és una regió. A Anglaterra, la pregunta segueix oberta. En aquests moments, crec que Catalunya és un gran estat però un petit país.