Entrevista a Enric Bertran, president de la Federació Catalana de Natació, sobre l’estudi ‘Impacte Econòmic de la Independència de Catalunya en les Federacions Esportives Catalanes’
Històric waterpolista del CN Montjuïc, amb el qual va arribar a disputar dues finals europees a finals dels 70 i principis dels 80, Enric Bertran no va tardar a incorporar-se al món directiu i federatiu. Va ser membre de l’Assemblea de la federació espanyola (RFEN) de 1984 a 1988, i, després d’una etapa a la Junta Directiva del Montjuïc, i d’un breu parèntesi, el 1995 ja va iniciar la trajectòria a la Federació Catalana de Natació (FCN), que no ha tingut interrupció. Primer va exercir de president del Comitè d’Apel·lació; del 1997 al 2008 va ser vicepresident de la FCN i, tot seguit, el president. Actualment també ocupa d’altres càrrecs importants -vicepresident de la UFEC, vicepresident de la RFEN i membre de la Legal Commission de la LEN– que li donen un punt de vista molt transversal per valorar amb coneixement de causa l’estudi ‘Impacte Econòmic de la Independència de Catalunya en les Federacions Esportives Catalanes’.
Quina valoració fa de l’increment dels ingressos en 93.004.097 euros per temporada que preveu l’estudi per al global de les federacions en cas d’independència?
La xifra de 93 milions és una realitat molt ambiciosa però que seria fantàstica. Com a punt de sortida, els càlculs poden ser interessants i vàlids. Tot i això, s’haurien de posar en context per saber realment si aquesta quantitat seria suficient. Sobretot perquè, segons la meva experiència, no només hauríem d’organitzar l’alta competició, sinó que tot aniria molt més enllà. L’estructura de les federacions espanyoles s’ha quedat bàsicament en el que és la gestió de l’alta competició i les federacions autonòmiques, juntament amb els clubs, assumim moltíssima part del treball de base. En el cas de la natació catalana, això és molt evident i aquests costos els hauríem d’afegir als de l’alta competició, que són molt cars.
I de la xifra d’1.191.407 euros en nous ingressos prevista per a la Federació Catalana de Natació?
Cada federació és un món i, si bé les xifres reflectides en l’estudi ens permeten no sortir a cegues, són netament inferiors a les nostres necessitats. Això és indiscutible. Els càlculs que s’han fet són en relació al nostre percentatge de llicències respecte a la federació espanyola, que és pròxim al 30%, quan hem de tenir present que el 65 o el 70% dels esportistes internacionals són catalans. Per tant, crec que s’hauria d’aplicar un percentatge molt més elevat. A més, nosaltres ja disposem d’una estructura de centres de tecnificació, de base i de competicions pròpies que ens obligarien a seguir percebent els 300.000 euros que rebem actualment de la Generalitat, al marge dels 900.000 que preveu l’estudi, que com a subvenció són clarament insuficients.
Aleshores, quina seria la subvenció més adient?
S’ha de tenir present que no gestionem un sol esport, sinó cinc disciplines olímpiques en una sola federació: natació, waterpolo, sincronitzada, salts i aigües obertes. Si en aquests moments les subvencions de la Generalitat a les federacions estan sobre els tres milions d’euros, els 300.000 que rebem nosaltres equivalen al 10%. Si dels 93 milions que preveu l’estudi nosaltres acabéssim rebent el mateix percentatge, serien 9 milions, que també ho trobaria desproporcionat. Però si parlem del que és merament subvenció, faltarien recursos.
Una referència podria ser la de la federació portuguesa l’any 2014, indicada a l’estudi, que va rebre 1.869.953 euros de subvenció?
No conec els números de la federació portuguesa però estic convençut que aquesta quantitat fa referència només a l’alta competició. Fa uns dies vaig estar amb el seu vicepresident i em van dir que per jugar a waterpolo se’n van haver d’anar a Galícia. El nivell esportiu no és el mateix i és lògic que tinguin aquesta subvenció. L’alta competició és cara i si es volgués fer el mateix de la mateixa manera que es fa ara, hi hauria d’haver molts més recursos.
La federació de natació és l’única de les deu analitzades en l’estudi que presentaria un balanç negatiu anual entre nous ingressos i noves despeses. En concret, de 25.332 euros. Quina lectura fa d’aquesta xifra?
La considero testimonial i errònia però encara deixa més clar tot el que deia. Amb la part proporcional de la subvenció que rep la federació espanyola per a l’alta competició no en faríem prou, perquè estem molt més amunt del 30% d’esportistes d’elit. Amb la independència no es perdrien ingressos, sinó que se’n guanyarien segur. S’ha de remarcar el que costa l’alta competició en un esport amb cinc modalitats olímpiques i cadascuna amb els seus campionats del Món i d’Europa. Tot això, sense oblidar tot el que ja està fent la federació catalana per l’altre cantó.
Un dels impactes més evidents serà en l’apartat dels recursos humans, ja que l’estudi estima que la federació contractarà 8 nous entrenadors a jornada completa i dos nous components per al Departament de Comunicació. Quins nous projectes podreu abordar amb aquesta nova estructura?
Per poder aconseguir medalles hauríem de reforçar les estructures perquè l’alta competició les necessita. I és aquí on se n’aniria una gran part dels recursos. Els entrenadors que ja hi ha actualment estan ocupats amb la tecnificació dels joves i se n’haurien de contractar altres per als primers equips estatals, que també han de tenir el suport de fisioterapeutes, psicòlegs, preparadors físics… Tota aquesta estructura s’hauria de crear de nou perquè no podem prescindir dels tècnics que ja tenim. Això significaria segur, ben bé, la contractació d’uns 14/15 entrenadors més, perquè tot s’ha de multiplicar per les cinc modalitats del món aquàtic. Ara bé, també tinc clar que disposaríem dels mitjans del CAR de Sant Cugat.
Segons l’estudi, s’ingressaran 282.000 euros addicionals en patrocinis. Fins a quin punt la visibilitat d’una federació està associada a la representació d’un Estat?
El patrocini és un dels problemes més importants que tenim les federacions territorials. Per un cantó, per la falta d’una llei de mecenatge efectiva i atractiva pels possibles patrocinadors. I, per l’altre, per les nostres limitacions, ja que tenim poca cosa a oferir. Mentre hi hagi una lliga espanyola i una Copa Catalunya de waterpolo, el possible espònsor sempre escollirà la competició espanyola, per molt que deu dels dotze equips siguin catalans. Si la lliga estatal fos la nostra, tindríem molts més recursos i patrocinadors. Ara mateix, en molts casos, ni tan sols podem aprofitar els nostres esportistes, perquè és als Jocs Olímpics i als mundials que són atractius per les marques. I encara més en esports individuals com la natació o la sincronitzada. No hem d’oblidar que, encara que siguem una federació important, més enllà d’aquestes grans competicions, tenim una repercussió minoritària. Sense participar-hi, és difícil dir que tenim una Mireia Belmonte o una Ona Carbonell. Això sí, vista l’experiència que tinc amb la federació espanyola, si el patrocini es mogués entre 300 i 400 mil euros que indica l’estudi ja el consideraria molt bo, malgrat que no m’hi conformaria perquè podria créixer amb la llei de mecenatge i els èxits, que sempre marquen molt.
Quin paper faria la natació catalana en les diferents competicions internacionals?
L’estudi fa un balanç positiu a l’hora d’assolir medalles. Això està basat en la nostra història i tradició. S’hauria de veure quins esportistes hi hauria si es donessin les condicions polítiques i d’estructures federatives internacionals que permetessin la nostra participació. Els resultats immediats no em preocuparien perquè el futur és molt llarg i no ens hem de centrar solament en qui competirà, en un primer moment, amb una selecció o l’altra. Tinc clar que en algun moment determinat haurem de travessar algun desert.
En quin sentit?
Hem de saber que el procés serà llarg i no podríem comptar amb molts dels nostres esportistes actuals. Sí amb els que tenen 12 o 14 anys, als quals se’ls podrà dir que competiran amb nosaltres a mitjà termini, però no amb els de 24, 25 o 28, malgrat que algun per sentiment, o per manera de pensar, fins i tot pogués estar disposat a quedar-se sense uns Jocs Olímpics. Les decisions dels esportistes s’han de respectar sempre perquè són gent que ha entrenat durant molts anys per anar a les grans competició. No se’l pot pressionar de cap manera perquè no tot serà blanc o negre. I el mateix és aplicable als clubs que ara mateix tenen plaça garantida per a les competicions europees de waterpolo i no la vulguin posar en risc. Les nostres federacions internacionals tenen molt de pes i poca vocació de canvis.
Això sí, Catalunya, en els últims anys, ha acollit dos mundials de natació i diverses fases finals de les competicions europees de waterpolo, a més que l’any que ve serà la seu del campionat d’Europa d’aquest esport…
És evident que la nostra capacitat d’organitzar esdeveniments està reconeguda a escala internacional i se sap què representa Catalunya en el volum dels esports aquàtics. Després de la independència, no hauríem d’anar a fora a explicar qui som. Una altra cosa és la voluntat d’acceptar-ho d’aquestes organitzacions. Al final, es tracta que primer arribi la solució política. Si hi ha una solució política, el reconeixement internacional cauria per ell mateix.
Finalment, com seria una competició estatal catalana de waterpolo?
Els costos seran superiors perquè hi haurà molta més estructura i activitat, començant pels arbitratges. Però també tindrem la possibilitat de generar més recursos. L’organització seria bastant fàcil. Demà mateix, sense problemes, podríem impulsar una lliga catalana de primer nivell, perquè tenim deu equips de dotze a la Divisió d’Honor masculina i sis de deu a la femenina. A més, permetria que clubs que no poden disputar competicions estatals pel cost dels desplaçaments pogués ser a l’elit. Aquesta temporada ha estat més car militar a Primera Divisió, perquè s’havia d’anar a Sevilla, Tenerife, Madrid o València, que a Divisió d’Honor. Molts clubs catalans sortirien beneficiats de la lliga estatal catalana perquè podrien créixer i tindrien l’oportunitat de seguir jugant contra els millors equips.