Entrevista a José Manuel Hernández, president del Club Bàsquet Cornellà
Amb 88 anys d’història, el CB Cornellà és un dels clubs de bàsquet amb més tradició de Catalunya, i no només per la seva antiguitat. La seva aposta pel bàsquet de base, per la paritat entre el bàsquet masculí i el femení -la primera fitxa va ser el 1940-, o pels valors més enllà dels resultats esportius, el converteixen en un referent al Baix Llobregat i a tot el país. Ni tan sols el traumàtic descens directe des de la LEB Or fins a la Lliga EBA, l’any 2010, va fer trontollar la solidesa del projecte. Des del febrer del 2014, el seu president és José Manuel Hernández que, des que va arribar al club com a jugador, la temporada 1974-75, s’ha dedicat a l’entitat des de tots els vessants possibles: esportiu, social i directiu. Té una visió molt ferma de com ha de ser el bàsquet del futur i sobre el potencial que tindria el bàsquet català en un país independent. L’ha compartida amb seleccions.cat.
L’actual estructura de lligues és sostenible?
Caldria una reforma a fons. Més que res perquè totes les competicions tinguin sentit. Hi ha categories com ara la Copa Catalunya on segons quins equips estan plens de veterans. Com que els joves no tenen protagonisme, s’avorreixen i deixen el bàsquet. Això no ho podem permetre. Ens haurien de fixar molt més en les universitats nord-americanes perquè aquí pensem que tothom que no hagi debutat al primer equip amb 18 anys s’ha de fer fora. Res més lluny de la realitat, perquè un jugador pot esclatar en qualsevol moment. Calen facilitats perquè els jugadors es puguin seguir formant fins al final, com a esportistes i com a persones.
Podria millorar les coses un sistema de competicions propi, d’àmbit català?
Catalunya podria tenir perfectament la seva lliga, però també caldria crear més al·licients. Jo sempre he cregut en temporades més curtes, d’octubre a abril, però amb tornejos complementaris al principi i al final, tipus la Supercopa i la Copa del Rei de l’ACB. La temporada tindria més competitivitat i, en el cas del torneig previ, permetria fer publicitat de la teva lliga mentre fas la pretemporada. Ara mateix tenim les lligues catalanes de la federació però també penso que s’hauria de reformular el seu format, que conduís a una final a quatre que es disputés durant un cap de setmana.
Fins a quin punt és potent el bàsquet català?
El bressol del bàsquet català està a tot arreu perquè Catalunya és una gran potència, però de vegades aquí no es té prou confiança en aquests jugadors. Per poder tenir una bona selecció cal una bona base, i això és impossible si només ens dediquem a deu o dotze jugadors. Hem d’ampliar aquesta llista i, com es fa en molts països, tenir seleccions B o C. Això vol dir dedicar-se 36 o 40 jugadors. Si no es fa així, es poden tenir sorpreses, com el fet que crec que en Pau Gasol mai no va anar amb cap selecció catalana fins que no va esclatar definitivament.
Fins on podria arribar una selecció catalana, en una Catalunya independent?
Al bàsquet català jo li posaria un notable alt. Per què no la podem trobar en una semifinal o una final internacional en funció dels grups i dels enquadraments que toquin? Arribar fins a una fase final d’un mundial o d’un europeu ja seria important.
Quina hauria de ser la implicació de les administracions amb el bàsquet?
Nosaltres tenim una relació molt bona amb l’ajuntament i, si tenim un país independent, s’hauria de treballar perquè tots anem a una. Perquè, en aquests moments, això no està clar. Si l’objectiu és tenir una selecció forta, hi hem de treballar tots en global i ajuntar esforços: la federació, els clubs i totes les administracions.
Fins a quin punt és perillosa la voluntat de l’Estat de considerar els clubs com una empresa?
La gent que treballa en el bàsquet, i més la que es dedica a la formació, està preparada i ha d’estar remunerada. El sistema s’ha de regularitzar però amb un règim especial. No com passa ara, que se’ns considera totalment empreses. En cap cas dic que hàgim de deixar de pagar, perquè som contribuents i hem d’aportar una part, però amb un règim especial tenint present la tasca social que fem. L’estructura d’un club com el nostre, amb 30 equips, se’ns fa molt gran i, per la nostra viabilitat, hem de buscar ajuda, amb la captació d’espònsors o amb la recerca de sistemes de finançament.
Com seria aquest règim especial? A través d’una llei del voluntariat més clara?
Les administracions han de donar suport a aquest tema. I d’una vegada per totes hem de posar un límit. Necessitem un pla especial per l’esport i pels seus professionals. La llei del voluntariat actualment té molts forats. És impossible funcionar passant només els tiquets. Seria molt millor sistema que ens diguessin, en funció dels equips que tinguem, que hem de pagar un percentatge determinat. O establir esglaons segons els salaris. S’ha de crear una taula de dades i de percentatges. Dins del règim general, el nostre pressupost puja un 40 o un 42% més i això és insostenible. La nostra organització és la d’un club mitjà-alt, amb secretaria oberta al matí a la tarda, persona encarregada de màrqueting i publicitat, direcció tècnica i coordinadors. En canvi, els jugadors són amateurs.
És partidari d’una llei de mecenatge inclosa dins de la nova Llei de l’Esport?
És molt important. De fet nosaltres tenim la Fundació, on oferim a col·laboradors o empreses que puguin tenir un benefici en aquest sentit. Això sí, s’han de posar els diners dins d’una bossa i repartir-los segons les necessitats o depenent de les categories que hi hagi, del tipus d’esport… La repartició ha de ser amb criteris objectius, perquè no pots posar dins del mateix sac un club que de 500 infants i un altre de 50. Sobretot per les necessitats generades: materials, estructura, monitors, pistes d’entrenament…
Amb Néstor Zamora, jugador del primer equip masculí del CB Cornellà
Com es pot augmentar la popularitat del bàsquet?
Va molt relacionat amb el que explicava de promoure esdeveniments a principi i a final de temporada. A finals d’abril i maig, també es podrien fer seleccions de Copa Catalunya, d’EBA, Sub-20 i Sub-23, que disputin tornejos contra França, Lituània o equips d’altres països. Això ja potenciaria la federació i els clubs, malgrat que aquests també han de millorar la seva estructura. Aquí tenim La Xarxa de televisió, que està fent una tasca boníssima, però no tots els clubs no estan preparats per rebre un equip de retransmissió perquè li falten endolls, wi-fi…
La seva lleialtat amb el CB Cornellà és difícil de trobar…
Aquesta és la meva quarta temporada com a president però sempre he estat molt vinculat a la presa de decisions. Ho hem estat tot el grup de jugadors que es va formar quan vaig començar. Un grup que ja va ser un referent en aquella època. Hi havia en Julià Paricio, que també ha estat entrenador i president, l’Àngel Farré, en Josep Rey o el Joan Morales. El president d’aquell moment, en Manel Isábal, era com un pare per a nosaltres i segueix vinculat a la directiva. Sempre hi hem estat els mateixos i, a mesura que s’han anat acomplint els cicles, hem aportat el nostre granet de sorra des d’una altra tasca. D’una de les coses de les quals podem presumir és que som un club amb noms i cognoms.
Va ser molt dur haver de recular des de la LEB Or fins a la Lliga EBA en una sola temporada, a principis de la dècada?
Jo era responsable de la part esportiva i vocal de la Junta. La decisió la vam haver de prendre perquè els recursos que teníem en plena crisi només ens donaven per aguantar un any o dos més, però inflant el globus del deute. Quan fas diversos passos tan forts cap avall, el més normal és que el club desaparegui. Sempre queda un petit deute, que és el que fa que el club vagi malament. En canvi, nosaltres vam saber sortir-ne reforçats i ara anem pel bon camí.
Quin és l’estat de salut actual del CB Cornellà?
Podem dir que estem sans i amb unes perspectives de futur encara millors. La clau és que hem sabut mantenir l’aposta per la base i el nivell dels entrenadors d’acord a les exigències dels mateixos jugadors. I el primer equip ho reflecteix perquè ofereix continuïtat als jugadors d’aquesta base. Tenim cinc jugadors del primer equip que han passat per la nostra escola i és una de les coses que em fan sentir més orgullós. Crec que tots els clubs haurien d’anar en aquesta línia. Com més amunt estàs, més fàcil és buscar un ajut econòmic, un espònsor, un recurs. Però, si a sobre tens a gent del país, encara més.
Els clubs viuen massa pendents dels resultats immediats?
Hi ha d’haver la il·lusió per guanyar un campionat, clar que si, però no pot ser un reclam per atraure gent perquè després hi ha el fracàs. Si un club només pensa en el campionat d’un equip de base, malament. S’ha de pensar en el treball i que el màxim nombre de jugadors i jugadores puguin arribar als equips més alts del club. L’objectiu principal no ha de ser poder-li dir a una família que vingui a un club perquè guanyarà el campionat de Catalunya, el d’Espanya o el del Món.
Què n’espera del Congrés del Bàsquet Català que té al cap organitzar la federació catalana de basquetbol?
Ha de donar peu a que l’actual Junta Directiva pugui treballar tranquil·lament durant els pròxims 10 o 12 anys. Si convé, amb incorporacions noves i situacions noves, perquè en Joan Fa, al seu equip, hi té persones que el poden substituir perfectament. Els objectius que quedaran marcats no es poden resoldre tots durant un mandat perquè hi ha molts temes a treballar. És important que l’actual Junta pugui disposar d’aquesta tranquil·litat.