14.03.17

“El meu somni seria ser el primer president de la federació en una Catalunya independent”

Entrevista a Josep Puigrodon, candidat a la presidència de la Federació Catalana d’Handbol

La Federació Catalana d’Handbol (FCH) celebra les eleccions a la presidència aquest dissabte i des de la Plataforma Proseleccions Catalanes volem contribuir a fer visibles les propostes dels dos candidats a partir de dues entrevistes. Josep Puigrodon està vinculat a l’handbol des que tenia 10 anys, quan va començar a jugar als Escolapis d’Igualada. El 1982 va ser un dels fundadors del Club Handbol Igualada, on ha estat jugador, tècnic, delegat, directiu i, finalment, president durant vuit anys de la dècada passada. L’any 2010 va rebre l’encàrrec de Tomàs Moral de donar un impuls als clubs i a les competicions de la Catalunya Central, un projecte que de seguida va trobar engrescador i que fins i tot ara espera seguir fomentant atesa la seva especial sensibilitat amb el desenvolupament de l’handbol territorial. Les seves habilitats professionals -és responsable d’una empresa de material d’I+D i té formació química i de direcció de vendes i màrqueting-, però, van fer que s’hagués d’ocupar de tota la problemàtica relacionada amb el Parc Esportiu Guiera, a Cerdanyola del Vallès, on ha hagut de gestionar les negociacions del concurs de creditors, la relació amb els proveïdors i la recerca de patrocinis. “Hem viscut moments molt durs. Per cada hora que he dedicat a la Catalunya Central, me n’he passat 25 pendent de Guiera”, destaca Puigrodon. Un supervivent del càncer que és voluntari de totes les associacions que lluiten contra aquesta malaltia i que afirma que aquesta experiència encara el fa viure amb més vitalitat.

Amb quin objectiu es presenta a la presidència de la Federació Catalana d’Handbol?
N’hi ha diversos però un dels més importants és la consolidació del que hem engegat. Ens fa molta por que la tasca que s’ha fet durant els tres anys de concurs de creditors no es culmini. Hem salvat la federació de la desaparició perquè hi havia un deute d’un milió d’euros però encara n’hem de pagar 200.000 euros en set anys, després de negociar proveïdor a proveïdor. Ara ve el final d’aquesta història, la liquidació de Guiera, i voldríem ser nosaltres els que negociem l’última batalla. Això no impedeix que, ara que la cosa està encarrilada, també volem emprendre la pilota i impulsar projectes relacionats directament amb el nostre esport, sobretot al territori.

Quines opina que són les mesures més urgents a prendre?
El primer seria anar a conèixer els set o vuit presidents catalans, dels cent vint i escaig que hi ha, amb els quals no m’hauré pogut trobar durant la campanya per temes de feina o perquè treballen a l’estranger. Després, ja em tornaria a posar en contacte amb tot l’equip que segueix treballant amb el tema de Guiera. Se’ns diu continuistes perquè la part econòmica i jurídica de la Junta segueix. Però segueix perquè ho ha fet molt bé i té tots els contactes establerts amb els jutges, amb els advocats, amb l’administrador concursal i amb els auditors. Volem arribar ràpidament a un final de la història i, si no pot ser, perquè a Cerdanyola només governen cinc regidors sobre els vint-i-cinc que configuren el ple, començarem un contenciós administratiu que durarà set o vuit anys però que permetrà que els bancs no ens vinguin a buscar per a res sempre i quan ho estiguem gestionant tot com fins ara. Amb els diners no s’hi juga i és bo que seguim nosaltres perquè posar-se al dia amb tot el procés requereix un curs accelerat de sis mesos com a mínim.

Fins a quin punt serà diferent la planificació esportiva?
Tot el projecte és nou i l’orientació de la Junta així ho indica, amb la presència de cinc noies de les quals només una repeteix. Hem agafat un director tècnic, que fins ara no n’hi havia per motius econòmics, que es rifen tots els clubs catalans. És en Ramon Plans, de Sant Quirze del Vallès. També tenim un director de promoció per treure nens de tota Catalunya, en Xavier Orts. I posarem l’Emma Montal com a tècnica de base, per la seva capacitat de dinamitzar els equips d’infants. Volem fer un programa d’handbol a les escoles i ella és qui se n’encarregarà. L’impuls del nostre esport a tot Catalunya és una de les nostres prioritats.

I a llarg termini, en cas que sigui president, quina llavor li agradaria haver deixat dins de l’handbol català?
Una federació catalana més forta, més independent i més gran. I, des d’un punt de vista personal, el meu somni seria ser el primer president de la federació en una Catalunya independent.

La situació econòmica de la FCH fa necessària més imaginació de la que li agradaria per a impulsar les seves mesures?
Cal molta imaginació però la tenim. De tots els punts del nostre programa, només un requereix despesa econòmica, que és la promoció de l’handbol en les escoles en les categories benjamí i aleví. És un aspecte que veiem primordial fins al punt que, en certs territoris on l’handbol està poc estès, ens plantegem arribar fins als infants de 13 anys.

A què atribueix la situació viscuda amb el Parc Esportiu Guiera?
Tot es deu a una planificació horrorosa perquè Guiera era inviable des del principi. Mai, des del primer dia, no es va arribar al mínim de socis per complir les expectatives del pla de negoci. I l’entesa amb l’ajuntament mai no va ser bona. El contracte d’explotació era tirànic, ja que només reflectia drets per a l’ajuntament i obligacions per a la federació. Qui va firmar això no va tenir el seu millor dia, i ens llastrava de tal manera que no quedava més remei que treure’ns-ho de sobre.

És possible retornar a l’handbol la visibilitat mediàtica que tenia fa uns anys?
I tant. Ja estem en tractes amb diverses empreses de streaming del país, amb La Xarxa i amb diverses altres televisions locals per tal que cada setmana a Catalunya, com a mínim, es puguin veure dos partits d’handbol, un de masculí i l’altre de femení. Tot això al marge de set o vuit més en un àmbit més local i els que ja es puguin veure del Barça i del Granollers.  Volem fomentar els grups catalans de 1a estatal i la Divisió d’Honor B, on hi ha vuit equips catalans, perquè té molta més emoció un Palautordera-Sant Esteve de Palautordera o un Granollers-La Roca que alguns dels partits de futbol que es retransmeten actualment. Els pavellons s’omplen a vessar passar i són partits que paguen la pena. Tot plegat ajudat amb la tasca d’un community manager, que ja tenim treballant a la federació i, per tant, no suposarà despesa, i un canal de youtube propi, que també estarà obert a tots els clubs catalans perquè hi puguin penjar els seus partits.


En una Catalunya independent, i amb una selecció que jugui competicions oficials, serà més fàcil obtenir la repercussió que l’handbol català mereix?
Serà molt més fàcil, indiscutiblement. Podríem desenvolupar projectes que s’han vist retallats com ara, per exemple, el principi d’acord que teníem amb equips de la Catalunya Nord i d’una mica més enllà. I la Superlliga catalana seria un campionat amb molta capacitat de progressió, superior al suís o a l’italià, al nivell del de la República Txeca o altres països de l’est d’Europa, i només per sota de França o Alemanya. Els catalans tenim equips 15 masculins i 8 femenins jugant competicions de la federació espanyola i tots aquests recursos que se’n van a Madrid, invertits en l’handbol català, serien impressionants. Surt molt més molt car, jugar les competicions espanyoles.

La victòria contra Qatar al desembre pot ser indicativa del nivell real de la selecció catalana, per exemple, amb vista als Jocs de Tòquio 2020?
El dia de Qatar em queien les llàgrimes sobre la pista. I la victòria no és indicativa perquè ens faltaven molts jugadors. La perspectiva que tindríem és encara millor perquè disposaríem d’efectius com el Víctor Tomás, l’Antonio García, el Joan Cañellas, els jugadors de la Bundesliga o els de Polònia. Una selecció catalana, a Tòquio 2020, seria diploma segur, i podria fer medalla depenent dels encreuaments. Perquè, si et toca França a quarts de final, és cert que sempre pots caure. Ens agradaria molt guanyar un diploma en els pròxims Jocs Olímpics.

 Com a membre del Comitè Olímpic de Catalunya, quina línia d’actuació creu que hauria de tenir durant els pròxims mesos?
El renaixement del COC ens va agafar just al final del mandat. És per això que volem seguir de molt a prop el tema. No sé quina línia concreta ha de tenir la federació però el que està clar és que la federació estarà al costat del país.


Sigui quin sigui el futur polític de Catalunya, creu que la selecció hauria de jugar, com a mínim, un partit a l’any?
Hem de fer que l’handbol català sigui més fort perquè, el dia que es doni el cas, puguem estar a la primera plana de l’handbol del planeta. Això sí, per jugar més amistosos, el problema són les dates de les competicions, i més ara que tenim a tants jugadors que han hagut de marxar a la Bundesliga, a França o als països de l’est. Per això també seria tan important tenir un handbol català propi, de nom, perquè els jugadors es puguin fer aquí en un campionat que seria de primera línia, més viable que la lliga Asobal. Mentre allà abocaven diners públics per fer equips de divisió d’honor, que han anat desapareixent, aquí s’ha anat a les escoles i s’ha fet jugar la canalla, al marge que els clubs també ho han fet molt bé.

En el cas de la selecció femenina, s’han estat disputant partits amb regularitat durant els últims deu anys. Com creu que s’ha de consolidar el creixement experimentat en aquest sector?
Seguirem donant suport a l’handbol femení com fins ara i també arribarem més enllà. El Pla de millora de l’handbol femení engegat per en Tomàs Moral, en deu anys, ha aconseguit passar de 900 jugadores federades a 3.600. Això implica una multiplicació per quatre també en qualitat, com va quedar demostrat en els últims campionats d’Espanya, on sempre es va pujar al podi. A tot plegat ara també volem afegir-hi un pla de competició, que consta d’una tecnificació i entrenaments específics dirigits a tots els clubs que s’hi vulguin adherir.

La proposta de la llicència única, tenint present el pes de l’handbol català a l’Estat, és una de les qüestions més importants a evitar?
Seria catastròfic, el final de l’handbol català i dels esports catalans, tenint present que l’ajut públic s’ha reduït a la meitat en relació a fa uns anys. Els patrocinis no ho han pogut compensar aquesta pèrdua i si al damunt ens carreguem la part dels clubs… Esperem que no ho utilitzin com a mesura de pressió contra el país que, per altra banda, si se’n sortís, tindria el problema solucionat.

 
Què opina de l’altra candidatura que opta a la presidència de la FCH?
Conec personalment en Jaume Fort, amb qui vam definir les línies vermelles que no s’han de traspassar durant una reunió prèvia a l’inici de la campanya electoral. El tinc per una persona excel·lent i un bon treballador. El handicap és el fet que treballi per Romania perquè, en aquests moments, la federació catalana necessita presència constant i diària, com a mínim fins que el tema de Cerdanyola. És una situació que requereix tractar amb jutjats i advocats, fer reunions constants i que va per llarg. En qualsevol cas, d’entrada és bo que hi hagi dues candidatures i només puc dir que el líder de l’altra opció, que és el que més conec, em mereix tot el respecte del món.

Així doncs, no pensa que pugui delegar segons quines qüestions…
La gent que m’he trobat i que dóna suporta l’altra opció, vota la candidatura de Jaume Fort. El valora molt més, per sobre de l’equip que l’acompanya. És la marca i el mascaró de proa d’una candidatura que aposta molt fort per una persona com ell. Si aquesta persona no hi fos, entraríem en una dinàmica una mica complexa. La nostra força, en canvi, és l’equip.


Creu que l’handbol català seguirà unit, guanyi qui guanyi?
Seguirà unit si no entra ningú de fora a trencar aquesta unió. Estic convençut que en Jaume Fort no ho permetria però, en totes les eleccions que hi ha hagut, la federació espanyola s’ha posicionat directament o indirectament. No és el nostre cas i l’únic que podem assegurar és que, si sortim elegits, no permetrem que s’obri cap escletxa que pugui provocar problemes de cohesió.

Li agradaria que els clubs tinguessin en compte alguna qüestió concreta quan vagin a votar?
Que valorin els fets demostrats i la part d’innovació tecnològica que s’hi pot afegir. Però sobretot la confiança en un equip que ha de gestionar una federació que està en concurs de creditors. D’això en depèn l’handbol dels pròxims deu anys i l’existència de la federació.  Amb la llei a la mà, si el procés no acabés bé, ens convertiríem en una delegació de la Real Federación Española de Balonmano a Catalunya, cosa que en el seu dia ja vam rebre pressions perquè fos així.