14.02.17

“L’estat de forma que tinc ara potser només es té un cop a la vida”

Laia Andreu explica fins a quin punt està dolguda arran de l’exclusió de la selecció catalana de l’europeu i el mundial de raquetes de neu

La Laia Andreu és una de les llegendes més consolidades dins de l’univers de les raquetes de neu. Campiona d’Europa durant set edicions consecutives (del 2008 al 2014) i subcampiona del Món en dues ocasions (2013 i 2015), l’osonenca afrontava el 2017 amb molta il·lusió, després d’una aturada d’un any per maternitat. Els seus resultats durant els últims mesos han estat espectaculars, fins i tot en disciplines allunyades del seu hàbitat natural de l’alta muntanya, com l’asfalt o el cros. La negativa de la federació internacional de raquetes de neu (WSSF) a deixar participar la Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) en representació del seu país l’ha deixat fora dels grans objectius de la temporada, sobretot d’un Campionat del Món a l’Estat de Nova York on aspirava seriosament al seu primer títol. En aquesta entrevista ens descriu el seu grau de frustració i com haurà de canalitzar el seu magnífic estat de forma cap a altres objectius.

Aquest cap de setmana t’has proclamat campiona de Catalunya de cros llarg i abans ja ho havies estat de 10 km, al marge d’haver guanyat també la Cursa de la Mercè i el cros de l’Ametlla de Merola i haver estat segona en la Cursa dels Nassos i en el Cros Internacional Ciutat de Granollers. T’esperaves una temporada tan reeixida després del teu parèntesi?
No m’esperava un retorn així. M’imaginava que tot plegat seria més dur i que em costaria agafar el ritme. La veritat és que fins ara he aprofitat molt bé el meu estat de forma.

En canvi, no vas poder aprofitar el ritme competitiu amb vista a l’europeu de raquetes de neu ni tampoc tindràs la possibilitat de disputar el mundial de l’Estat de Nova York…
És molt decebedor. Quan vaig veure que estava tan bé físicament vaig començar a fer entrenaments específics perquè he estat dues vegades subcampiona mundial i volia el títol. Estic molt enfadada i trista per tot el que ha passat, i més tenint present els anys que fa que jo, i els meus companys de la FEEC, estem competint amb les raquetes de neu. L’estat de forma que tinc ara potser només es té un cop a la vida.

Esperes que la WSSF us pugui donar alguna justificació raonable pel fet de no deixar que els atletes catalans participin com a tals?
Diuen que ho han decidit perquè volen que les raquetes de neu siguin olímpiques però això no té cap sentit perquè el nostre és un esport encara molt desconegut. Catalunya potser encara no és un Estat però hem estat els primers a promocionar aquesta disciplina i la FEEC sempre ha fet un gran esforç humà i econòmic perquè triomfi, com ara quan va assumir l’organització del campionat d’Europa. Estic molt dolguda perquè som membres fundadors de la federació internacional i, diguin el que diguin, ja no podrem córrer el mundial. Ens han vetat i una cosa així l’hauríem hagut de poder debatre abans de l’assemblea que es farà per les mateixes dates. Estic frustrada i em fa molta ràbia.

Sembla mentida que no s’hagin pogut replantejar la situació ni tan sols després de la teva victòria a La Ciaspolada, la cursa més prestigiosa al marge dels campionats internacionals…
Quan la vaig guanyar vaig preguntar si podia córrer igualment l’europeu encara que no em donessin la medalla, per sentir-me campiona d’Europa ni que fos moralment. Però no em van deixar. L’única opció que em deixaven era competir com a espanyola, i el mateix ha passat amb el mundial. La FEEC ha mogut el que ha pogut però la posició de la WSSF, que és il·legal, no ha variat.

Hi ha algun calendari alternatiu que et pugui treure el mal sabor de boca?
El dia del mundial la selecció té previst anar a una altra cursa a Itàlia, que és de tipus popular. Tot i que estaria bé anar-hi de manera reivindicativa, aquell mateix dia també hi ha l’estatal de cros de clubs, que disputaria amb el Club Atlètic Granollers, Ara per ara, el meu objectiu principal és el campionat d’Espanya de cros individual del 12 de març però quan a última hora et desprogramen el calendari, sempre és complicat.

Què et va portar a apostar tan decididament per les curses atlètiques des de l’inici de la temporada?
La victòria a la Cursa de la Mercè em va fer veure que les proves d’asfalt i de cros podrien ser la millor manera de preparar el mundial de raquetes de neu, ja que les raquetes no deixen de ser un cros amb neu. A més, també em convenia fer més curses curtes i explosives que no pas llargues. Abans potser em dedicava més a les curses de muntanya, on també vaig ser campiona d’Espanya.

La temporada de curses de muntanya també pot ser una bona alternativa…
Sempre m’han fet molta il·lusió i amb el cor a la mà sempre són un objectiu. Tot i això, ara mateix, estic tan revolucionada que no sé exactament què fer. Em sap molt greu que el meu estat de forma hagi coincidit amb aquesta situació. Tampoc no oblido les raquetes de neu perquè el 5 de març penso disputar el campionat de Catalunya i, si a partir del 12 de març surt alguna altra cursa internacional, hi aniré.

El pitjor dia serà el 25 de febrer, que és quan es disputarà el mundial…
És que, si fos a Itàlia, m’hi presentaria. Que m’haguessin de fer fora els carabinieri, si convingués. Moralment hauria guanyat el mundial. Però em nego a competir com a espanyola, i ara encara més que no pas abans. Ja fa tres anys que no faig el Campionat d’Espanya de raquetes de neu perquè engegaria la maquinària de la creació d’una selecció espanyola. És per això que només faig el Campionat de Catalunya, que és el del meu país.

La independència seria la solució a tots aquests conflictes i impediments?
Espero que la meva filla Clàudia pugui competir amb la selecció catalana però, en el meu cas, la cosa hauria d’anar molt ràpida. El mundial i l’europeu de curses de muntanya ja assumeixo que els hauré de córrer per la federació espanyola (FEDME), perquè no tinc alternativa. Però, al marge de les ideologies, no té cap sentit fer el mundial de raquetes de neu com a espanyola, perquè la seva selecció no existeix, com moltes d’altres. És trist i injust però el que no volen és Catalunya.