09.02.17

Recuperar la dignitat del rugbi català

[OPINIÓ] La independència ha de ser l’eina que faci de desllorigador de l’actual situació del rugbi català i retorni el protagonisme de l’oval arreu del país

Per @ferranvital

Contràriament al que molta gent creu, el rugbi no és un esport minoritari al nostre país. És un esport minoritzat per uns interessos concrets que temen la personalitat del rugbi català i el potencial de la seva història.

Catalunya va ser membre fundadora de la FIRA (Federació Internacional de Rugbi Amateur) a París l’any 1934, cosa que la convertia en membre de ple dret –no podia ser expulsada- i suposava de facto la possibilitat de poder competir en tornejos internacionals.

Però la Federació Espanyola i els poders fàctics del moment no van restar de braços creuats i van intentar forçar a la FIRA a adherir l’espanyola i expulsar la catalana. La resta de membres fundadors (França, Txecoslovàquia, Alemanya, Itàlia i Romania) no van accedir a l’expulsió de la Federació Catalana però sí van admetre Espanya com un membre adherit, amb menys poder que les nacions fundadores.

Internacionalitat catalana durant la república, com el 1934.

La resposta espanyola fou fulminant, i va expulsar a tots els jugadors i clubs catalans, intentant ofegar-los econòmicament i esportivament. Lluny d’aconseguir el seu objectiu, la Federació Catalana va viure una edat d’or amb un augment de les fitxes i clubs, i omplint el vell estadi de Les Corts en els primers partits oficials de la selecció contra Itàlia i França.

Però la progressió de la Federació i el rugbi català es van veure tallades de soca-rel arran de la victòria franquista i la sistemàtica repressió que va patir rugbi català, amb diversos empresonats i afusellats. El rugbi català, capaç de lluitar amb potències com França, va entrar en una època de foscor i la Federació Catalana, fundadora de la FIRA, fou expulsada amb els vots favorables de l’Alemanya nazi, l’Itàlia feixista, i la França col·laboracionista de Pétain.

Una nova oportunitat

Tot i els intents i la maquinària feixista, el rugbi català mai ha desaparegut del tot, i amb la seva supervivència ha anat implícit l’anhel de recuperar l’estatus de membre internacional. Tancada aquesta possibilitat ara fa uns anys per la justícia ordinària francesa –temerosa d’obrir la capsa de Pandora dins del seu propi territori-, la independència s’ha convertit en la manera més senzilla i realista de recuperar el lloc internacional de la selecció catalana de rugbi.

Una Catalunya independent suposaria, d’entrada, més recursos econòmics i socials per un esport amb un llegat i una implantació al territori molt importants, i que identifica a la perfecció la personalitat del país. No hi ha res més català que una bona melé, síntesi de la força dels castells i el joc de peus de les sardanes.

A més, la futura selecció de Catalunya podrà acollir –si així ho volen- els jugadors nascuts al nord de la serra de l’Albera, reunificant sota uns colors les dues parts d’un país dividit entre dues administracions hostils, seguint l’exemple de la Federació d’Irlanda, que acull en un sol equip jugadors de la República d’Irlanda i de l’administració britànica.

Per últim, una Catalunya present en el món del rugbi suposarà beneficis socials, culturals i econòmics, ja que Barcelona –i per extensió, el territori- es convertirà en un escenari desitjat per les principals seleccions i clubs del món, tal com hem vist les darreres temporades amb la celebració dels partits de la USAP a l’estadi Olímpic Lluís Companys o la final del Top14 al Camp Nou la temporada passada.

Cartell promocional del 6 Nacions 2017.