L’obtenció de l’Ordre Olímpica ratifica el barceloní com un dels dirigents més ben valorats de l’esport internacional
L’executiva del Comitè Internacional Olímpic (CIO) va comunicar el mes passat al barceloní Leandro Negre que li concedia l’Ordre Olímpica, la màxima distinció del Moviment Olímpic. L’anunci de l’obtenció del guardó -que rebrà pròximament de mans del president del CIO, Thomas Bach- li va arribar pocs dies després d’haver deixat el càrrec de president de la Federació Internacional d’Hoquei (FIH), de la qual ha passat a ser president d’honor i per la qual encara té delegades diverses tasques. Seguint l’exemple del seu pare Pau, que va assumir consecutivament la presidència de les federacions catalana, espanyola i europea fins a la seva prematura mort, amb 49 anys, Leandro Negre ha repetit la mateixa trajectòria fins a arribar a la FIH, on ha exercit una presidència activa, global i modernitzadora que no ha passat inadvertida per als grans estaments de l’esport mundial. Pel seu bagatge, contactes i trajectòria, és un dels dirigents que pot parlar amb més coneixement de causa del pes que té i pot tenir l’esport català en l’àmbit internacional, una vegada s’ha reactivat el Comitè Olímpic de Catalunya i el país lluita pel seu reconeixement a tots els efectes. Ho revela en la present entrevista.
Com va rebre la comunicació del fet que li havia estat atorgat aquest reconeixement?
M’ho comunica immediatament en Joan Antoni Samaranch Salisachs per telèfon, tot sortint de la reunió de l’executiu del CIO. La primera sensació va ser de sorpresa absoluta perquè estava fora de qualsevol pensament per part meva. Li vaig agrair perquè estava convençut que ell havia fet alguna gestió però em va dir que no. Em va assegurar que era un tema que venia directe del president Bach, cosa que em va confirmar més tard el director general adjunt, Pere Miró. Als dos o tres dies ja vaig rebre la confirmació per correu electrònic del president a través d’una carta oficial.
Què significa per a vostè?
És un guardó que m’entusiasma i em realitza. És el fruit d’haver dedicat pràcticament tota la vida a un mateix esport i, a més, havent passat per totes les etapes possibles. Amb 18 o 19 anys ja vaig començar a fer de dirigent al meu club i, després, he estat un dels pocs, jo no en conec cap altre, que ha passat per totes les presidències, esglaó per esglaó: de la catalana, de l’espanyola, de l’europea i de l’internacional. A més, crec que també ha estat important el fet que durant els vuit anys, sota la meva presidència, l’hoquei ha viscut una revolució. S’ha passat d’un nivell a un altre.
En quin sentit?
Des que vaig arribar, l’any 2009, fins al 2014, vam impulsar un primer pla estratègic amb l’objectiu d’assentar la federació i començar a generar recursos. Vam obrir les competicions als prop de 140 membres i que aquestes es deixessin de cenyir als sis millors països, amb el pas del Champions Trophy a la Lliga Mundial, que és classificatòria pel mundial i pels Jocs Olímpics. També vam apostar per ajudar a l’Índia, perquè era un país clau pel seu creixement econòmic i té l’hoquei com a esport nacional. Vam invertir en el seu moment però ara estem rebent els fruits. Gràcies a això s’ha pogut impulsar un segon pla molt centrat a transformar les grans competicions internacionals no només en partits, sinó en autèntics esdeveniments. S’ha de vendre el producte de l’hoquei a través de la projecció de la imatge, la millora de les retransmissions televisives, la presentació de l’estadi i les activitats alternatives que hi puguin tenir cabuda al marge del torneig, entre altres factors.
Una altra millora ha estat l’impuls de l’hoquei 5…
Sí perquè és un esport que necessitàvem, complementari a l’hoquei, fàcil d’entendre, que requereix menys jugadors i amb una pista més barata i que es pot implementar a tot arreu. Passa una mica com amb la modalitat 3×3 del bàsquet. Es pot construir un camp de gespa artificial per 25.000 dòlars, amb la qual cosa pots arribar a molts més països. Ja va formar part del programa dels Jocs de la Joventut i va sobresortir per la seva rapidesa i espectacularitat, fins al punt de cridar l’atenció del senyor Bach. Una idea de futur seria incorporar una competició mixta d’hoquei 5 als Jocs Olímpics, al marge dels tornejos masculí i femení amb onze jugadors.
Aleshores, el premi és extensible a tot el món de l’hoquei?
No perquè és un reconeixement estrictament individual, per bé que el mèrit no és només meu. També ho és de l’executiu, de l’staff, del director general… Però en vuit anys dec haver visitat un centenar de països per poder exposar personalment els canvis en el món de l’hoquei. Em vaig presentar amb un pla concret i s’ha complert el 95%. I el que no, que era la creació d’un mundial de clubs, ha estat perquè hi ha hagut molta oposició i falta de recursos. A Europa els clubs tenen molta tradició però l’hoquei, a la resta del món, funciona d’una altra manera.
L’Ordre Olímpica compensa d’alguna manera la decepció de no haver pogut seguir com a president de la Federació Internacional d’Hoquei?
El primer que vaig fer quan vaig arribar a la presidència de la internacional va ser modificar els estatuts i posar una limitació de mandats. En l’hoquei és molt important perquè encara som un esport petit i hem de permetre que les persones de talent puguin optar als càrrecs. D’aquesta manera, vam posar dos requisits: la presidència està limitada a un màxim de tres mandats de quatre anys i a una edat determinada, que en el nostre cas vam vincular a la que marca el CIO. Són 70 anys com a màxim però hi ha excepcions, de manera que tenia la possibilitat de seguir. Tenia el suport de tot el congrés i, si ho hagués lluitat, hauria pogut seguir sent president. Però en veure que una facció molt petita s’hi oposava, composta per membres de l’staff i dos de l’executiu, vaig decidir plegar. Per l’hoquei també és bo que hi hagi moviment i que hi hagi canvi i, la majoria d’aquestes persones que s’oposaven a mi, o no se’ls ha renovat el càrrec o no han sortit reelegits.
A més, la nova directiva li ha mantingut encomanades algunes tasques…
Estic molt tranquil perquè l’hoquei seguirà funcionant. Tenim nou president i nou executiu i tot seguirà endavant. Seguiré amb tot el que és representació davant del CIO perquè el president considera que encara no és prou conegut, i mantindré la presidència de la fundació de l’hoquei perquè ell es vol centrar amb la federació. Una fundació que s’ha aprovat que tingui una dinàmica superior, sobretot pel que fa a la promoció i al desenvolupament. També segueixo sent càrrec electe de l’executiu de l’associació de federacions internacionals d’esports olímpics d’estiu (ASOIF), ja que vaig ser elegit fa un any i mig i el mandat és de quatre anys.
I la presidència d’honor, quines tasques porta implícites?
La presidència d’honor és una condecoració com la de l’Ordre Olímpica. És el màxim reconeixement que es pot atorgar dins del món de l’hoquei. En aquests moments som dos presidents d’honors de la FIH perquè jo també vaig proposar al congrés de fer-ne a l’anterior presidenta. Vam mantenir una lluita molt dura i això ens va permetre crear bon ambient. El normal és que els premis arribin quan un acaba la seva carrera com a directiu.
Vostè va ser olímpic a Mèxic 1968. L’hoquei hauria pogut sobreviure com ho ha fet sense les innovacions tecnològiques, materials i reglamentàries que hi ha hagut des de llavors?
Hauria estat gairebé impossible. Ja no parlo dels materials de l’estic, de les defenses del porter o de la pilota. A Mèxic, per poder organitzar els Jocs Olímpics, es van necessitar vuit camps de gespa natural, perquè es malmetien molt ràpidament i perquè es necessitava espai per als entrenaments. La gespa artificial va arribar a Montreal’76, ja que no trobaven espai suficient per organitzar l’hoquei. Això va significar un avantatge organitzatiu indiscutible. Però és que a escala tecnològica també s’ha avançat molt, començant pel material que disposen els entrenadors. En relació a l’arbitratge, les millores tècniques ens permeten assegurar que els resultats siguin els més justos possible. Però sempre garantint que l’àrbitre tingui tota l’autoritat a l’hora de prendre decisions.
Es pot dir que el fenomen de l’hoquei a Terrassa, Barcelona i Sant Cugat és un petit miracle únic al món?
No és comú que passi això. Han estat les circumstàncies. Terrassa s’ha dedicat a l’hoquei i s’ha creat una rivalitat entre clubs que ha fet que es parli d’hoquei durant tota la setmana. La llàstima és que aquest model, i és una crítica en la qual m’incloc, no l’hem sabut traslladar a la resta del país, perquè aleshores seríem una potència increïble. En canvi, l’hoquei sobre patins sí que va ser capaç en el moment en què hi havia recursos.
La independència permetria aquesta expansió de l’hoquei?
Sí perquè l’hoquei dintre dels esports catalans tindria un lloc important perquè com a selecció segur que estaria sempre a alt nivell, fins i tot en predisposició de jugar finals olímpiques i mundials, ja que no hi ha gaire diferència amb la selecció estatal. Fins i tot es podrien entrenar millor i tot, i això li podria donar un impuls important. Però també s’hauria de treballar fort anant a les escoles, implantant més l’hoquei 5, i anar-se estenent a partir de l’eix Barcelona-Terrassa. A 20 km de La Haia potser hi ha 70 clubs d’hoquei, perquè un dels seus governs, acabada la Segona Guerra Mundial, va fer que el 10 o 15% dels seus terrenys estigui destinat a l’esport. L’avantatge que tenen és que tot és pla.
Quin paper creu que pot tenir el COC en el procés polític que està vivint Catalunya, ara que s’ha reactivat?
Estic molt content de la solució que s’ha donat amb la coincidència de la presidència del COC amb la de la UFEC, en la figura d’en Gerard Esteva. En una Catalunya independent, és important que totes les federacions estiguin dins del mateix organisme. També es podria optar per una organització que només aglutinés les federacions olímpiques però ja seria una altra història. Podrien sortir conflictes. Abans que no arribi el moment, el COC ha de ser un element que propiciï les relacions públiques internacionals, tot evitant possibles demandes i protestes. S’ha de fer un acostament a tot arreu, començant pel CIO, que permeti explicar com és l’esport a Catalunya i la importància dels seus atletes i dels seus equips. Ha d’organitzar coses, portar gent a Barcelona i treure profit de la memòria dels Jocs del 1992, perquè van trencar motlles fins al punt que, en molts casos, han estat imitats. L’esforç d’aproximació d’institucions com la Secretaria General de l’Esport o la UFEC pot facilitar molt les coses en el moment de la independència.
Quina visió es té en l’àmbit internacional de l’esport català i de la seva lluita per ser reconegut?
L’esport català i atletes catalans són molt valorats i se sap que moltes seleccions espanyoles estan nodrides fonamentalment per catalans, sobretot en els esports d’equips. Tot i això, hi ha una indiferència general quan es parla de la possibilitat de la independència de Catalunya, perquè ho veuen molt lluny o impossible. La majoria de federacions segueixen les consignes del CIO, que només reconeix els estats de l’ONU. Una altra cosa seria després de la independència. L’esport català serà rebut i escoltat però els fets reals costaran. Per això ara no s’ha d’exigir res ni demanar res, perquè calen amistats de llarga durada. S’ha de treballar de mica en mica i vendre el producte de l’esport català.