Entrevista a Pere Hernández, president de la federació catalana i flamant vicepresident de la Federació Internacional de Pàdel (FIP)
Medallista d’or als Jocs Olímpics de Barcelona de 1992 en la modalitat de pilota, que formava part de programa com a esport d’exhibició, Pere Hernández ha vinculat tota la seva trajectòria federativa al món del pàdel. Després d’haver ocupat tots els càrrecs possibles a la federació catalana, recentment s’ha incorporat a la federació internacional (FIP) com a vicepresident, des d’on intentarà seguir contribuint a l’impuls d’una modalitat que a Catalunya ha viscut un creixement espectacular.
Què significa per a vostè haver accedit a la vicepresidència de la FIP?
És la culminació a un procés que va començar fa uns tres anys. En aquell moment, la catalana i d’altres federacions ens vam començar a plantejar un canvi a l’espanyola. Aquest canvi es va fer efectiu el 23 de juliol d’aquest any, quan va entrar un nou president i va començar un procés de normalització de les relacions amb la federació internacional, que fins llavors eren molt poc fluides. Jo em vaig incorporar a la junta directiva de la federació espanyola i aquesta em va proposar per a una de les sis vicepresidències de la internacional. Tot coincidint amb la reelecció de Daniel Patti com a president, el 18 de novembre, vaig ser escollit per una amplíssima majoria dels 28 països que formen part de la FIP.
I per al pàdel català?
Catalunya és el territori padelístic més important del món, ja que comptem amb més del 25% de totes les fitxes de l’estat espanyol. Aquesta vicepresidència arriba en el moment idoni i és molt important per a mi, per al pàdel català i per a l’internacional. Nosaltres tenim molta experiència administrant el creixement del pàdel i la podem exportar a escala mundial. La FIP, en pocs anys, ha passat de comptar amb 12 federacions a tenir-ne 28 de reconegudes. Ara podrà treure profit del nostre bagatge.
Aquesta situació era impensable fa només uns anys…
No tenia cap sentit que Espanya, que és l’estat més potent del món del pàdel juntament amb l’Argentina, mantingués un enfrontament tan prolongat amb la federació internacional. Entre tots hem aprofitat la conjuntura temporal per canviar les coses.
Com s’ho farà per compaginar la presidència a la federació catalana amb els seus càrrecs a l’espanyola, la internacional i la Unió de Federacions Esportives de Catalunya (UFEC), on també és membres del consell directiu?
El procés s’ha desencadenat de manera molt ràpida i hauré de trobar la manera d’administrar bé el temps. Tot és qüestió d’organitzar-se bé, malgrat que encara no sé com perquè tot és molt recent. L’entrada a la UFEC tot just es va produir al setembre, quan el president, Gerard Esteva, em va proposar l’entrada del pàdel al consell directiu per la seva rellevància. També va significar una gran satisfacció. Tots aquests càrrecs són voluntaristes, ja que també tinc la meva feina, però tinc sort de poder comptar amb un bon equip a la catalana i els companys de junta a l’espanyola.
Fa un any i mig afirmava durant una entrevista que la relació amb la federació espanyola era tensa. Què ha canviat en aquest temps?
En aquell moment el Govern central intentava que les federacions autonòmiques financessin les espanyoles per decret llei. Això les autonòmiques no ho trobàvem just i va ser el fil conductor per tirar endavant una candidatura única amb 17 territorials de les 18 que hi ha. La situació actual és la correcta. La federació espanyola ha de fer el seu camí i les territorials, el seu.
Fins i tot hi va haver converses amb la FIP per aconseguir el reconeixement internacional de la federació catalana. Va ser en aquell moment que es va guanyar la confiança del senyor Daniel Patti, amb qui treballarà braç a braç durant els últims anys?
Aquelles converses van arribar en un moment molt concret de conflicte amb la federació espanyola. Ens vam conèixer i segur que aquest fet ajudarà. També tinc molt present, però, que he accedit a la vicepresidència de la internacional gràcies al suport de la federació espanyola. És una barreja de les dues coses.
Es pot considerar que el pàdel és l’esport amb més projecció que hi ha actualment?
A Catalunya segur que sí. Som la desena federació de 69 amb més llicències, i tot això ho hem aconseguit en només 12 anys de vida. I si ens referim al nombre de practicants, ens acostem al mig milió, de manera que només ens supera el futbol. En altres federacions, arreu del món, el pàdel depèn del tennis. En canvi, aquí, cada modalitat té la seva identitat. Jo crec que perquè un esport creixi ha de ser independent i l’exemple som nosaltres, perquè ens ha anat bé.
Els resultats del pàdel català parlen per ells mateixos…
Tot coincidint amb l’assemblea on el senyor Patti va ser reelegit i jo vaig ser escollit vicepresident, es va disputar la 13a edició del Campionat del Món de pàdel. Tres representants de la federació catalana, la Gemma Triay, la Lucía Sainz i la Marta Marrero, es van proclamar campiones del món amb la selecció espanyola. A més, la Marta, que és la número u del rànquing mundial, també es va proclamar campiona del món per parelles. En pàdel femení es pot dir que tot ens va de cara i en el masculí també tenim un grapat de jugadors entre els 40 primers del rànquing. L’excel·lència no és la mateixa però la pedrera és igual de sòlida i consistent.
En quins països té més potencial?
El pàdel té un recorregut molt important a França, Itàlia i Portugal. També confio molt en Alemanya però des d’un punt de vista indoor. També és d’implantació fàcil a Qatar o als Emirats Àrabs, sense oblidar el potencial que pot tenir als Estats Units.
L’objectiu del pàdel és arribar als Jocs Olímpics?
Hem de ser prudents i veure que el pàdel no té la mateixa magnitud a Catalunya i a Espanya que a altres països. Algunes de les federacions afiliades a la internacional encara només tenen una vintena de pistes, que són les que podem trobar només al RC Polo. El camí cap als Jocs està engegat però queda molt recorregut a completar.
La pilota, que és l’altre esport de la seva vida, mai no ho va acabar d’aconseguir…
La pilota ha estat present en dos Jocs Olímpics, a Mèxic 1968 i a Barcelona 1992. Sempre com a esport d’exhibició. Després no ha estat possible, entre altres coses, perquè a partir d’Atlanta 1996 ja no n’hi ha hagut més, d’esports d’exhibició. El pàdel està en el seu camí i confio que, si es fa bé la tasca, perquè no ho pot aconseguir?
Què té el pàdel que el faci tan popular?
Diverses coses. La iniciació tècnica és molt senzilla i els practicants s’hi enganxen molt ràpidament perquè progressen de seguida. També ha influït la facilitat d’integració que ha tingut en clubs dedicats a altres esports, com ara el tennis. Amb molt poca superfície, i de manteniment fàcil, es pot aconseguir una gran rotació de socis, ja que sempre utilitzen les pistes quatre jugadors a la vegada. Un altre fenomen que ha estat decisiu és el dels pàdels indoor, que han donat sortida a la reconversió de moltes naus industrials en plena crisi immobiliària.
Com va ser que el pàdel el va seduir, després d’haver-se dedicat intensivament com a esportista a la pilota?
Abans dels Jocs de 1992 havia estat tres vegades consecutives campió del món i 10 d’Espanya. Per tant, me’ls vaig prendre com al meu últim gran repte competitiu en el món de la pilota. Després em vaig prendre un descans que es va allargar de manera involuntària i en el qual vaig conèixer per primera vegada el pàdel. Tenia 31 anys. De seguida m’hi vaig adaptar bé i em va seduir com a esport pel seu ambient. Al cap de poc temps ja estava vinculat a la federació catalana, en la qual he exercit de directiu, tresorer, vicepresident i president des de l’any 2012.