Entrevista a Josep Boada, doble podi al mundial d’atletisme de veterans que va lluir una estelada enganxada al pit durant les cerimònies
Josep Boada va aconseguir l’èxit més important de la seva carrera esportiva en el Campionat del Món de Veterans que va tenir lloc a Perth (Austràlia) a principis d’aquest mes. L’atleta terrassenc es va proclamar subcampió individual de marató en la categoria de 55 a 59 anys i també va pujar al podi com a component de la delegació espanyola, que va sumar el triomf per equips. Tot plegat després d’acreditar un temps de 2h56:07, un xic pitjor dels que solen ser els seus registres habituals. La cerimònia de recepció de les dues medalles la va afrontar tot lluint una estelada sobre la jaqueta oficial de l’equip estatal, que es va enganxar al pit amb tres imperdibles. L’esportista de la Unió Atlètica Terrassa ens explica l’origen de la iniciativa i com va ser l’experiència.
Quan va sorgir la idea de lluir una estelada al podi?
Vaig rebre una trucada del responsable de veterans de la federació espanyola un parell de setmanes abans de la cursa, en la qual em deia que segons els seus càlculs, si tots els membres de l’equip estàvem en els nostres temps habituals, teníem moltes possibilitats de pujar al podi de manera col·lectiva. És en aquell moment quan hi vaig pensar i em vaig decidir.
I com van ser els preparatius per incorporar-la a l’equipament en el moment de la cerimònia?
Ho vaig preparar tot a casa. Vaig buscar l’estelada per Internet, la vaig imprimir i la vaig plastificar. També em vaig emportar imperdibles i me la vaig enganxar dos minuts abans de pujar al podi. No ho vaig voler fer abans per no córrer el risc d’una desqualificació o generar una reacció contrària.
Pocs dies abans, en Pau Capell havia vist com li arrancaven una senyera en plena competició durant el Campionat del Món de Trail Running a Portugal. En el teu cas, vas tenir algun tipus de problema?
Estic molt integrat dins del grup de l’equip espanyol. Sí que un dels atletes, i no pas cap dels atletes que van pujar al podi amb mi, em va mirar i em va fer algun comentari, però molt respectuós i sense cap tipus de transcendència. Sí que a posteriori he rebut diversos missatges a través del Whatsapp i del Twitter, molts em feliciten i alguns em critiquen, però no em diuen res de greu. Com a màxim que sóc un desagraït perquè vaig anar a Austràlia amb la selecció estatal.
Aquesta era la primera oportunitat que tenies de portar a terme una acció com aquesta?
Sí. Al mundial de pista coberta de Budapest del 2014 també vaig pujar al podi com a campió per equips. En aquella ocasió, però, no era conscient que tindria aquesta possibilitat. D’haver-ho sabut amb antelació, com ha estat el cas ara, segurament també m’ho hauria plantejat.
I abans, quan també vas ser internacional a Brisbane 2001 i Puerto Rico 2003?
Sincerament, en aquells moments no hi pensava perquè no tenia tantes inquietuds com tinc ara. En qualsevol cas, vaig quedar lluny de les places d’honor.
Perquè es pot dir que vas començar en el món de l’atletisme relativament tard…
L’any 1989, quan tenia 28 anys. Des de llavors no he parat mai excepte durant un any i mig, a causa d’una operació. Primer de tot formant part dels Corredors de Fons de Viladecavalls i, des de fa més de 15 anys, de la Unió Atlètica Terrassa.
Un somni per complir és poder competir algun dia tot formant part d’una selecció catalana?
He sentit a dir que el COC està a punt de reactivar-se i imagino que s’avançarà en aquesta qüestió. És evident que preferiria competir com a català però ara mateix no tinc alternativa. Si vull participar en un mundial d’atletisme, ho he de fer amb la samarreta d’Espanya. I en el meu cas tinc la gran sort que la relació amb els meus companys d’equip és fantàstica, perquè ens entenem i ens ajudem.
En qualsevol cas, la teva intenció és no competir més en la distància de la marató…
No perquè ja havia fet 29 maratons i volia fer la trentena i darrera. Vaig decidir fer-la a Perth tot coincidint amb el Mundial de Veterans. Va ser una decisió meditada abans d’anar-hi i consensuada amb el meu entrenador. Tinc 55 anys i ara prefereixo dedicar-me a fer mitges maratons, curses de 10 km i curses de pista.