09.11.16

Amb Catalunya, el futbol no tindria aturades

La percepció sobre les jornades de seleccions canviarà radicalment amb la independència

Els aficionats catalans als equips de la Primera Divisió de futbol afronten aquesta setmana, per tercera vegada aquesta temporada, gairebé quinze dies sense partits dels seus clubs de referència. Una situació que es repeteix any rere any durant el tram inicial del campionat i que els aboca a refugiar-se en d’altres disciplines esportives o en l’activitat de les categories inferiors (cosa positiva si no és circumstancial). Les jornades de seleccions són percebudes per la gran majoria del Principat com a esdeveniments esportius aliens, gairebé sobrers, que només fan que trencar el ritme de seguiment dels principals conjunts del país. La independència canviaria radicalment aquesta indiferència de Catalunya envers les fases de classificació per a Mundials i Eurocopes, i una aturada com la d’aquest novembre, si s’assolís el ple reconeixement per part de la UEFA i de la FIFA, passaria a ser un dels moments més interessants de l’any futbolístic.

Una desafecció condicionada

L’expressió «Virus FIFA» s’ha popularitzat arreu del món per la facilitat que tenen els futbolistes de tornar als seus clubs lesionats a causa de les jornades de seleccions, ja sigui pels llargs viatges -sovint transoceànics- que han de completar, pel fet d’haver de trencar la rutina d’entrenaments o per la dificultat d’adaptar-se a esquemes tàctics desconeguts o a entorns futbolístics als quals no estan acostumats (per exemple, l’alçada de Bolívia). Fins i tot, el màxim organisme mundial va haver d’acceptar oferir compensacions econòmiques als clubs per les baixes de jugadors de més de 28 dies producte de les seves cessions a les seleccions. El Principat és un dels indrets on l’expressió «Virus FIFA» ha arrelat amb més força, ateses les nombroses vegades que el Barça -sobretot- i l’Espanyol han perdut efectius per culpa dels partits internacionals. Aquesta desafecció, sovint despectiva, envers les competicions de seleccions canviaria de manera significativa amb una Catalunya competint de manera oficial, fins al punt que l’interès a què els jugadors no es lesionin hi seria sempre, també pensant en una setmana com l’actual dedicada a les seleccions.

El valor del potencial català

Durant aquestes dues setmanes en les quals ni Barça ni Espanyol tenen partits, totes les seleccions europees reconegudes oficialment (55), menys l’amfitriona de la fase final, Rússia, disputen 27 partits de classificació per al Mundial 2018, repartits de manera gairebé equitativa entre el divendres (10), el dissabte (9) i el diumenge (8). Serà la quarta jornada d’aquesta fase preliminar que, gràcies a la recent acceptació de Gibraltar i Kosovo -gairebé deu mesos després que se celebrés el sorteig-, és simètrica, amb nou grups de sis equips en tots els casos. A la conclusió de les lliguetes, només es classificaran de manera directa els nou líders i quatre dels vuit millors classificats, que s’enfrontaran a doble partit d’aquí a just un any. Si bé hi ha «grups de la mort» com l’A, amb França, Suècia i els Països Baixos, no és cap secret que Catalunya hauria tingut molts números de fer un bon paper en cas d’estar ja reconeguda, i hauria entrat de ple dret al selecte lot d’aspirants a passar tan bon punt el seu nom hagués sortís d’un dels bombos del sorteig. Ningú no dubta que la seva oficialitat enriquiria el futbol europeu en global, mentre que aquí es dispararien totes les audiències televisives i mediàtiques.

Amistosos restringits

Si somiar amb Catalunya disputant la fase de classificació és legítim, la seva absència en partits amistosos, més enllà dels disputats durant les dates reservades per Nadal, clama al cel. Al marge dels 27 partits oficials del pròxim cap de setmana, les seleccions europees en juguen 13 més durant els pròxims dies. Comptant Rússia, que serà protagonista en dos d’aquests amistosos -contra Qatar i Romania-, només hi ha 24 seleccions continentals que hagin optat per jugar dos partits durant aquesta aturada de novembre. Això vol dir que hi ha 31 equips nacionals europeus que es limitaran al duel previst de la fase de classificació. A priori no seria descabellat pensar que Catalunya ho podria aprofitar -encara que fos renunciant als convocats per l’absoluta i la sub-21 estatals- per a disputar un segon partit anual contra ells o algun altre combinat lliure del planeta. Aquesta possibilitat, però, gairebé es va esmicolar l’any 1997, quan la federació espanyola (RFEF) va vetar la celebració d’un Catalunya-Estats Units tot esgrimint que el dia abans hi havia un Dinamarca-Espanya. Des de llavors, només hi ha hagut un partit fora de Nadal, el Catalunya-Argentina del 24 de maig de l’any següent, i perquè la Lliga ja s’havia acabat. Atès que tot s’ha complicat encara més per les reticències dels clubs de donar permisos als jugadors fins i tot per Nadal -especialment els anglesos, que intensifiquen el seu campionat-, i pel fet que l’assegurança de la FIFA no cobreix les lesions fora de les dates protegides -a les quals no té accés Catalunya-, és obvi que la independència és l’únic camí per a ampliar, també, els horitzons en matèria d’amistosos.

El somni de l’Euro 2020

En cas de victòria en el referèndum previst per a l’any que ve i d’incontestable reconeixement internacional, Catalunya encara hi seria a temps a participar en l’Eurocopa del 2020. Una edició molt especial perquè la seva fase final tindrà lloc en tretze seus diferents de tot el continent. Més enllà de pensar en arribar-hi, de ser protagonista de la competició com Islàndia aquest any, o de derrotar totes les superpotències futbolístiques com van fer Dinamarca (1992) i Grècia (2004), disputar una jornada de classificació com la d’aquesta setmana ja seria un somni que paga la pena visualitzar. Per exemple, si la presència d’aficionats del Barça a Glasgow tornarà a ser massiva el 23 de novembre -malgrat que ja serà la sisena visita al Celtic en només 12 anys-, com no seria l’expectació  per assistir en directe al primer Escòcia-Catalunya o Irlanda-Catalunya de la història? Per a assolir aquest escenari, el Principat ha de fer realitat el major desafiament de la seva història: abastar la independència. Després, també en el món de l’esport, els beneficis no pararan d’arribar.