29.07.16

Rio 2016: Catalunya pot guanyar

Article de Xavier Vinyals, president de la Plataforma ProSeleccions Esportives Catalanes

Uns nous Jocs Olímpics. 206 nacions, però sense Catalunya. Per 31è cop des dels primers, l’any 1896. Començaran el dia 5 i acabaran el 21. Només 17 dies.

Però quant fa que en sentim a parlar? I quant fa que els atletes participants van començar la seva preparació? I que els preparadors i tècnics van fer els plans i els pressupostos per arribar-hi en condicions? I que els responsables federatius i els membres dels respectius comitès olímpics van aprovar les partides per a fer possible tot el que comporta una preparació olímpica?

A Catalunya, tot aquest cicle complert no ha passat. No s’ha viscut. Catalunya és una de les poques nacions del món occidental que no pot participar als Jocs Olímpics amb la normalitat que li pertocaria, encara que tingui un índex d’esportistes participants superior a la mitjana. Catalunya aporta esportistes de molt nivell però no pot prendre totes les decisions que els afecten. Són les federacions espanyoles, el Comitè Olímpic Espanyol i el Govern espanyol, a través del Consejo Superior de Deportes, els que remenen les cireres i fan i desfan la delegació olímpica espanyola. I els que s’emporten després els mèrits i les repercussions dels èxits si es dona el cas. L’Estat espanyol viu els Jocs Olímpics com una qüestió d’estat. Perquè tot i que teòricament és un estat d’”autonomies” que té traspassades a la Generalitat les competències en matèria d’esport de forma exclusiva, el tema olímpic no es toca. No els interessa. Massa diners, però sobretot massa ressò internacional en joc. Està molt bé que els catalans s’organitzin i practiquin l’esport de forma modèlica, i que formin esportistes d’elit i les bases, però res més. Els més bons forneixen les seleccions espanyoles i l’equip olímpic espanyol i el retorn serà únicament per a les federacions espanyoles, el COE i el govern espanyol. Per a Espanya, Catalunya no existeix, ni se la reconeix. I se sorprenen i es molesten que els diguem, des de principis del segle XX, que volem participar a Mundials i Europeus i als Jocs Olímpics, com qualsevol altra nació o país del món. Però el seu argument és senzill i repetitiu: no som una nació ni res més que una de les seves autonomies administratives.

Tocarem el dos. Mentrestant, seguirem els Jocs per interès esportiu. Ens agradarà sentir que alguns esportistes catalans han aconseguit medalles, o que hi han lluitat. Ens agradarà veure algunes finals i seguir l’espectacle, tot i que avui dia estigui tocat per la corrupció i el dopatge, però molts no vibrarem ni seguirem els Jocs amb la mateixa il·lusió que ho faríem si Catalunya hi participés de forma reconeguda, amb els mateixos drets que tenen les altres nacions i les seves aficions.

No, encara no podem perquè no ens deixen. La pressa, doncs, és clara i necessària, perquè portem massa anys així. A Tòquio 2020 hi hem de ser per gaudir en tots els sentits. La tasca prèvia de tots és igualment clara, claríssima. I només demana convicció. Com la de qui corre una final. Només així, guanyarem.