29.07.16

“L’esport va per sobre de qualsevol característica de la persona”

Entrevista a Jordi Morales, jugador de tennis taula i doble medallista paralímpic

Els de Rio seran els cinquens Jocs Paralímpics de Jordi Morales. Aquest jugador de tennis taula ha aconseguit dues medalles en les cites anteriors (bronze individual a Atenes 2004 i plata per equips a Londres 2012), i a més ha guanyat fins a 13 medalles en campionats d’Europa i del món. Amb només 30 anys, Morales ja és un veterà del tennis taula, gràcies al qual ha pogut viatjar per tot el món. Sense deixar clar si continuarà competint més enllà de Rio, el que és segur és que la seva carrera continuarà vinculada al món de l’esport.

Aquests seran els teus cinquens Jocs Paralímpics. Ja n’ets tot un expert.
Els afronto igual que els primers. Il·lusió, ganes, amb un entrenament molt llarg… Però amb molta il·lusió i expectatives d’aconseguir alguna medalla o, com a mínim, lluitar al màxim i viure l’experiència perquè els que hi podem anar som uns privilegiats.

Has estat a Sidney, Atenes, Pequín, Londres… i ara a Rio.  Els primers, amb 14 anys, deurien ser una experiència increïble.
Sí, i a més em va venir de cop. No m’hi havia classificat però vaig rebre una invitació. Això va revolucionar tota la meva família, tot el poble… Va ser espectacular. Portava menys d’un any a la selecció espanyola i clar, haver d’anar a viure uns Jocs, a Austràlia… A la que van passant els Jocs, el fet de classificar-t’hi ja entra dins la rutina habitual i per això ja no crea una expectativa tan gran. Però sí que crea expectatives de cara a altres coses, i més si n’has aconseguit a les anteriors… Al final vas pel carrer i tothom et va preguntant quan marxes, a veure com va, a veure si et poden veure per la tele… les expectatives són grans.

Tens dues medalles paralímpiques. Una tercera aniria bé per ampliar la col·lecció.
Sí, evidentment, entrenes per això. Entrenes per arribar al màxim i l’experiència diu que aquesta medalla es pot assolir, per nivell, que després hi haurà altres circumstàncies del moment que et marcaran però d’entrada hi aspires. Això és maco. És un repte important i no te n’amagues. I si pot ser medalla d’or millor que de plata, i si pot ser de plata millor que de bronze. Les expectatives han de ser sempre les màximes. La gent em diu en broma: “En tens una de plata i una de bronze, te’n falta una d’or!”. Jo vaig clarament a per la d’or, després veurem fins on podem arribar. Si ho hem donat tot i ens hem esforçat fent una bona feina, ens quedem satisfets amb els resultats que vinguin.

Pots aventurar-te a predir quins poden ser els rivals més complicats?
Cada cop costa més. Jo que he viscut diversos cicles olímpics, he de dir que a dia d’avui el nivell mig és molt alt. Els 15 jugadors que anirem de la meva categoria, tots ens podem guanyar entre nosaltres. I més en una competició que és tan diferent, on hi ha tanta tensió, no estàs acostumat a jugar amb tant públic ni a ser el centre d’atenció… afecta molt. Els jugadors que venen guanyant altres competicions com són dos ucraïnesos, un anglès i l’actual campió, un alemany, són segurament els referents per aconseguir les medalles i haurem d’estar atents per intentar batre’ls.

Has guanyat dues medalles als Jocs, i molts ors, plates i bronzes en Europeus i Mundials. Alguna d’aquestes té un significat més especial?
Sempre n’hi ha que et marquen més que d’altres, sobretot per alguna història que pugui haver-hi al darrere. A molta gent li sorprèn que jo he quedat 4 vegades campió d’Europa per equips, 2 vegades campió del món per equips… però tinc una medalla de bronze de l’any 2013 d’un campionat d’Europa per equips que la tinc molt guardada. 15 dies abans d’anar al campionat d’Europa, era a un quiròfan fent-me una prova neurocranial, connectat a uns tubs. Quan vaig sortir vaig preguntar quant trigaria en recuperar-me i tenia clar que fos com fos, hi volia anar. I hi vaig anar, en unes condicions molt dolentes, perquè a més allà vaig patir dos atacs d’ansietat, que mai no n’havia patit cap ni n’he tornat a patir cap altre. Vam aconseguir la medalla de bronze i això per mi té una recompensa molt important, pel que representa per l’esforç que va suposar per mi.

Com veus la situació de l’esport paralímpic al nostre país? S’hi està apostant prou?
No podem estar descontents. Una cosa molt bona és que s’ha anat tendint a la integració, equiparant esportistes olímpics i paralímpics. Des de fa molts anys formem part de les llistes d’alt nivell català, igual que esportistes olímpics. Quan hi ha hagut l’oportunitat de rebre premis els hem rebut equiparats als esportistes olímpics. En aquest sentit, no ens podem queixar. Tenim l’oportunitat i el privilegi de ser en centres d’alt rendiment, compartint l’experiència amb ells, tenim tot el que necessitem i no ens podem queixar. Sempre pot haver-hi companys d’altres comunitats que els donen més, però no per ser paralímpic sinó perquè allà tenen més recursos i et poden donar més. Nosaltres crec que en això som pioners i referents perquè entenem que l’esport va per sobre de qualsevol característica de la persona.

Creus que un futur estat català s’hauria de destinar més recursos a l’esport, en general?
Totalment, s’hi hauria d’apostar. L’esport, i més en un país petit com seria Catalunya, mouria un percentatge important del PIB. A més, els Jocs Olímpics i Paralímpics són una manera de mostrar al món el que té un país i, per això, apostar per l’esport és fer créixer el país, sense cap dubte.

Quin paper faria la selecció catalana als Jocs i altres competicions internacionals?
Als Paralímpics, dels 9 esportistes de la selecció espanyola, 2 som catalans, el seleccionador és català, i al nivell mig dels campionats d’Espanya hi aportem molts esportistes. Catalunya té un nivell de tennis taula paralímpic força elevat. No seria una potència però segur que deixaria la seva marca.

T’agradaria competir amb la selecció catalana en competicions oficials?
És una pregunta que no m’he arribat a fer seriosament. M’agrada molt viure de les realitats, i nosaltres avui en dia representem Espanya, som espanyols. Arribat el moment, ja veuríem. Tenim aquí les nostres arrels, ens sentim també evidentment catalans i ja veuríem en aquell moment el que s’hauria de fer. El que ens agradaria o no ens agradaria? Pffff…. Quan estàs competint, no penses en quina samarreta portes. Penses en el teu esforç, el que t’ha costat arribar fins aquí i el que vols és guanyar, i guanyar per tu. Jo he estat la peça clau per a que Espanya quedés una vegada campiona del món i guanyés la medalla de plata als últims Jocs i orgullós per l’equip que fèiem, però en aquell moment no pensava per quin país estava competint. Com que vivim tant el dia a dia, no m’ho he plantejat seriosament. Arribats a la situació, ho hauríem de veure, valorar-ho tot plegat i veure quin és l’encaix ideal per cada esportista.

En el tennis taula adaptat, com es disputa la competició a casa nostra?
A nivell paralímpic, com que només tenim unes 30 llicències, fem competicions individuals. Com que estem en un esport tan integrat, disputem competicions d’esportistes sense discapacitat. Per això, 4 o 5 vegades l’any tenim competicions individuals i després hi ha el Campionat de Catalunya, que el fem juntament amb el campionat absolut, coincidim en dates i en lloc. Però durant l’any competim amb esportistes sense cap limitació, perquè aquesta competència també fa que et superis molt més. I això és el que també ens porta a que Catalunya sigui un referent, perquè això en altres comunitats no passa.

Segurament aquesta és una bona manera de normalitzar i potenciar l’esport adaptat.
Quan es va produir el procés d’integració a la Federació Catalana de Tennis Taula, jo sempre vaig defensar que no sabíem si això aniria bé o no, però que aconseguiríem la missió més fonamental: ser reconeguts per l’esport. El denominador comú de tots és l’esport, i després serem d’una categoria diferent, com ho són el masculí o el femení per gènere, l’aleví o els veterans per edat, i nosaltres tindrem la discapacitat com a limitació física. Però el denominador comú de tothom és el tennis taula. Només per això, val la pena fer l’esforç. I estem contents i satisfets de com s’ha produït aquesta integració.

Més enllà dels Jocs, com veus el teu futur?
Ara mateix no sé dir què passarà després dels Jocs, però sí que és veritat que amb el pas dels anys tot costa molt més. Sempre ho comparo amb un mòbil. Quan te’l compres i carregues la bateria, funciona perfectament. La desena vegada que el carregues, la bateria ja dura menys. Nosaltres, els esportistes, a principis de temporada, carreguem la bateria i tenim energia, però cada vegada dura menys. Costa més anar a entrenar, costa més fer aquests esforços, la recompensa que tens per participar a grans esdeveniments ja no compensa tant. Llavors és quan et vas fent plantejaments, no tan pel fet de que això potser ja no et ve tant de gust, sinó que comences a saber veure altres coses on pots aportar molt. Ajudar altres esportistes on has arribat tu, gestionar altres projectes… I al final et compensen gairebé igual. Però encara no tinc una decisió presa sobre el meu futur perquè m’agrada molt viure al moment.

I quan deixis de competir a l’elit, t’agradaria seguir vinculat a l’esport?
Tinc molt clar que en els 24 anys que porto al tennis taula, he estat un privilegiat. L’esport a mi m’ha donat tot i més, i jo estic en deute amb l’esport. El dia que ho deixi agafaré tothom i els diré: “En què us puc ajudar?”. La meva màxima satisfacció seria poder ajudar a retornar tot el que m’ha donat l’esport, aprofitant tot el que he après i les experiències que he viscut. No he pensat en res concret. Hauria de ser aquell lloc on jo em pugui sentir útil per retornar tot el que l’esport m’ha donat.

Potser per això vas posar en marxa una acadèmia de tennis taula?
Sí, aquest projecte el vaig posar en marxa per necessitat econòmica, necessitava començar a donar classes, i m’he quedat meravellat. M’aporta molt a nivell personal veure com a la gent li transmets satisfacció i alegries. Tu has adquirit molts aprenentatges i arriba un moment en què això et sembla normal i creus que tothom ho té. Però comences a transmetre coses i t’adones que el que aportes no ho té tothom: coneixements, experiències… Veus que hi ha gent que està agraïdíssima, que ho valoren molt. I això, per mi, no té preu.