Entrevista a Pol Pla, jugador de rugbi
Pol Pla és el més petit de tres germans de Sant Cugat del Vallès que desviuen pel rugbi, esport que per primera vegada formarà part del programa olímpic als Jocs de Rio, amb la modalitat a 7. Ell i la seva germana Bàrbara han aconseguit classificar-se per disputar els Jocs Olímpics de Rio i la seva germana Júlia segurament també hi seria si no hagués decidit retirar-se fa un any. Aquest ha estat un any de canvis pel Pol, que a part de l’excepcionalitat de poder disputar uns Jocs Olímpics amb una de les seves germanes, també ha deixat el club de la seva vida, el Sant Cugat, i ha fitxat pel Barça de Divisió d’Honor.
Com afrontes el repte dels Jocs Olímpics?
Hem aconseguit classificar-nos pels Jocs a poc més d’un mes per començar la competició i ha estat una mica una sorpresa. No érem els favorits al preolímpic i hi anàvem sense cap pressió. Al final vam anar jugant partit a partit, el segon dia del torneig vam jugar molt bons partits i al final es va aconseguir la classificació desitjada. Per tant, els Jocs els afrontem com una conseqüència d’haver fet bona feina i sense pressió. Hem aconseguit portar la selecció d’Espanya, que és un país sense tradició de rugbi i amb poques fitxes, entre les dotze millors seleccions mundials. A part, és el primer cop que el rugbi a 7 és olímpic i per això també serà molt especial.
Si fa quatre anys t’arriben a dir que aniries als Jocs de Rio, t’ho hauries cregut?
No. Era un somni. Des del 2009 es parlava que el rugbi podria tornar a ser olímpic, però no se sabia si com a esport de prova a Londres o com a esport consolidat a Rio. Fa quatre anys jo no era encara ni sènior, anava amb les seleccions inferiors. Per les meves germanes sí que era un somni molt més real perquè elles portaven temps a les categories sènior, i a la família ja es parlava d’això. Jo ho veia com un somni, i pensava que tant de bo pogués compartir-ho amb elles. Però semblava que no era un somni real. Espanya, tot i que en rugbi a 7 està fent bons papers, al final són només 12 les seleccions que es classifiquen, és un nombre curt, i si aconseguir-ho com a selecció ja era difícil, a nivell personal, quatre anys enrere que no era ni absolut, encara era més difícil. Però el repte hi era i les ganes de lluitar per aconseguir-ho mai les perds.
Un cop classificats, simplement aneu a gaudir dels Jocs o us marqueu un objectiu de mínims?
Les dues coses. Marcar-nos un objectiu i no aconseguir-ho no hauria de ser un fracàs, perquè hi hem arribat sense ser favorits però demostrant un bon nivell i eliminant seleccions com Samoa a la final de preolímpic, que fa un mes havia guanyat un dels circuits mundials de rugbi a 7. Per això, jo no marcaria cap objectiu concret. Anem a gaudir i a per totes. Les medalles potser queden una mica lluny però el diploma (quedar entre els 8 primers) el podem aconseguir.
Viuràs una circumstància especial i és que la teva germana Bàrbara també s’ha classificat pels jocs amb l’equip femení espanyol de rugbi a 7.
Poder disputar uns Jocs Olímpics ja és increïble de per sí, i si a part pots disputar-los amb un familiar tan directe com una germana, encara multiplica l’experiència i es viu molt més intensament. Si tu ho vius sol, en gaudiràs, però tenir un suport des de dins com el d’una germana és molt important. Tenim clar que serà una bona experiència i penso que podrem compartir bastantes coses. Elles competeixen els tres dies abans que nosaltres, viatgem plegats… A part dels entrenaments, la vida a la vila olímpica i el dia a dia es viuran molt intensament.
Els vostres pares deuen estar molt il·lusionats.
Sí, molt orgullosos i contents, tot i que això els ho hauries de preguntar a ells. Crec que ni s’ho imaginaven i, com he dit abans, de les meves germanes sí que es podia esperar més perquè ja eren peces claus de la selecció espanyola, i sobretot la selecció femenina està una mica més per sobre que els nois en l’elit… i en el cas d’elles podia ser més real. Ara bé, trobar-me a mi en aquesta aventura era una idea més llunyana. Al final, suposo que per qualsevol pare, veure que els teus fills han aconseguit metes que s’han proposat i que estan feliços, això ja els deu omplir de felicitat, però a part segur que no s’imaginaven que tindrien dos fills olímpics i que hauria pogut ser una tercera, perquè si la nostra germana no hagués deixat el rugbi, estic segur que també hauria estat aquí, perquè era una peça important de la selecció. Ara ells dos i la nostra germana ens seguiran des de fora i suposo que tenir dos fills allà deu ser un orgull i una felicitat enorme per ells i nosaltres estem encantats que ens segueixin.
Quin paper creus que faria la selecció catalana en competicions internacionals?
És difícil de dir, perquè Catalunya, en general, és molt potent esportivament i traiem bons esportistes, però al rugbi en concret sí que és veritat que aquí és minoritari i hi ha poques fitxes. Això et condiciona que no tens gaires jugadors on triar. Sí que Catalunya és una comunitat puntera dins de l’estat, però no sé fins a quin punt, si a Espanya li costa competir mundialment, a Catalunya ho redueixes encara més i seria difícil. Una manera de treure bons resultats seria amb inversions i animant a la gent a que s’hi apunti, perquè som una terra on a la gent li agrada fer esport i hem tret esportistes punters en moltes disciplines, per això en un futur potser es podria crear una bona selecció. Sí que ara mateix està lluny de dir que podria fer un bon paper mundialment. Això no és com el futbol, on hi ha moltes fitxes i pots rebuscar entre molta gent i treure bons jugadors. Però vaja, la feina que s’està fent aquí és bona. L’altre dia vam jugar contra Portugal i vam guanyar fent un bon paper i s’està treballant bé.
I a tu et faria il·lusió anar amb Catalunya a un Mundial o uns Jocs?
A mi sempre em fa il·lusió competir amb Catalunya. És la primera selecció on vaig anar. El procés per arribar a la selecció estatal és el procés que segueixes, del club a la selecció catalana i d’allà a l’espanyola. Sí que em faria il·lusió disputar partits més importants amb la selecció catalana, però plantejar-s’ho ara és difícil perquè no es pot i té la seva cosa, però sí que em podria fer il·lusió.
Després de tota la vida al club, aquest any has deixat el Sant Cugat per fitxar pel Barça. Com valores el canvi?
Tota la meva carrera l’he desenvolupada al Sant Cugat, he crescut aquí, i gràcies a ells he pogut anar a les seleccions. Aquest any, buscant nous reptes personals, com voler millorar i créixer com a jugador o enfrontar-me a jugadors més bons, vaig decidir fer el salt a Divisió d’Honor amb el Barça. Això s’ha ajuntat amb l’opció de tenir una beca olímpica, perquè havia estat seleccionat per preparar el preolímpic i altres objectius de la selecció espanyola. Per tant, vaig començar la pretemporada amb el Barça però la beca olímpica m’ha ocupat la major part del temps i només he pogut jugar amb el Barça en el temps lliure que ens deixava la selecció. He pogut jugar tres partits de lliga, que no són gaires, però els partits que he jugat m’he divertit molt, es nota que és un altre ritme de competició a la Divisió d’Honor. Al final, crec que ha estat un bon canvi tot i que no l’he pogut gaudir al màxim, que evidentment no em queixo perquè el que he viscut i estic vivint està per sobre. Però sí, el canvi l’havia de fer i no em penedeixo d’haver-lo fet, i espero que l’any que ve pugui gaudir de més partits a Divisió d’Honor i continuar creixent.
L’objectiu per l’any que ve, amb el Barça, ha de ser la permanència?
Sí, claríssim. El Barça, com a institució, si volgués podria fer un equip molt potent, però som una secció amateur. Les tres últimes temporades, des que va pujar, ha patit per mantenir-se, tot i que aquest any ha anat molt millor que el passat. A la primera volta estàvem patint però a la segona hem fet un salt i ens hem salvat abans de l’última jornada. Si es fa un bon equip des de principis de temporada, per què no entrar al playoff? Tot i que sí, el primer objectiu és salvar-nos tan aviat com sigui possible, si pot ser a principis de la segona volta, i poc a poc anar mirant més amunt. Però hem de ser realistes, a veure l’equip que es fa i si es treballa com l’any passat segur que podrem aspirar a alguna cosa més.
Prefereixes el rugbi a 7 o a 15?
El rugbi a 7 m’encanta, el prefereixo per sobre del rugbi a 15. Gaudeixo molt amb el 15, però tens molts menys espais i pel tipus de jugador que sóc jo, dels petits, hi ha molta diferència de físic entre un primera línia, que pot pesar 120kg, contra mi. Per la meva manera de jugar, m’ho passo millor amb el rugbi a 7. És més tècnic, entren més en joc les teves habilitats personals. Al rugbi a 15, per molt que siguis hàbil, el podràs esquivar però si et ve un jugador de 120kg directe contra tu, hi ha molta diferència. A part, cada cop les defenses i el físic tenen un paper més important i s’estan convertint en partits amb pocs punts de marca, es va molt més al xut al peu, el joc és molt més travat… al rugbi a 7, en canvi, són 7 minuts per part, al 100%, intensos, que semblen molt més llargs que un partit de 80 minuts. Jo em diverteixo molt més al 7, però a Espanya ja ens costa tenir una lliga de 15, imagina’t una de 7. Tot i que és veritat que el rugbi està fent un camí cap a la popularització i cada vegada més els mitjans li donen un paper més important.
Quins reptes tens pel futur?
Jo continuo gaudint amb la selecció de rugbi a 7 i m’agradaria dedicar-me a això, però sóc conscient que és gairebé una utopia perquè aquí és molt difícil i marxar fora és arriscar-se molt. Fora hi ha molt més nivell i molta competència. Clar que m’agradaria viure d’això perquè quan ho proves veus que l’elit és bonica, però al final veus que és complicat. Els Jocs eren un objectiu gairebé únic, una fita que pots dir que has complert. Per tant, si no em puc dedicar a l’esport de manera professional, no tindria la sensació que encara em queden moltes coses per fer. Els Jocs eren un objectiu que són el més gran que es pot tenir com a esportista i per això, ja l’he complert i el rugbi sé que serà una afició de cara al futur, jugar amb els amics amb els que vaig començar, i llavors fer una altra feina. De moment, aguantaré els anys que pugui jugant amb la selecció, però sense oblidar altres responsabilitats.
I t’agradaria dedicar-te al que hagis estudiat?
Encara estic estudiant Administració i Direcció d’Empreses, ho combino amb l’esport perquè aquest any gairebé no he pogut anar a classe. Però sobretot, no vull deixar-ho perquè és el futur pel dia de demà. No tinc pressa i tinc sort que a casa no em pressionen perquè veuen que estic gaudint del rugbi d’alt nivell. És dur i és cansat, és un sacrifici perquè al final no ens fem rics amb això, però et recompensa molt. Crec que és una bona experiència com a persona i després ho pots traslladar a la feina. Per tant, ja no és una formació purament esportiva sinó també com a persona, que després la pots aplicar a una empresa. L’alt nivell t’ho dona i en canvi jugant de manera amateur no reps aquesta formació tan concreta. Per mi no és un temps perdut ni molt menys però sí que si arriba el moment que hagi de triar entre una cosa o l’altra, o si haig de renunciar a l’esport, no em costarà tant perquè tots aquests èxits que estic aconseguint ara fan que pugui sentir-me satisfet.