19.07.16

Al bagul de l’oblit

Article de Jordi Prat a L’Esportiu

D’aquí a un mes i mig mal comptat, la selecció sènior de Kosova participarà en la fase de classificació per a l’europeu de 2017 de bàsquet. Serà l’estrena oficial, i al més alt nivell, d’un país no reconegut per tota la comunitat internacional –Espanya, per exemple, no l’admet–, però sí per la FIBA. Al País Basc, no tenen estat propi, però continuen fent bullir l’olla, i diumenge van organitzar a Getxo un amistós contra Veneçuela, que iniciava la seva gira preparatòria cap als Jocs de Rio. Van perdre per la mínima (58-59) i hi van participar elements de la Lliga Endesa, com ara Salgado, Brizuela i Motos. I Catalunya? Què està passant amb els equips sèniors de Catalunya?

De l’últim batec, ja en fa més de quatre anys. Va ser el 20 de maig del 2012 en la final de la copa de les Nacions femenina. El combinat català va vèncer Galícia (46-75), amb Laia Palau, Anna Cruz, Núria Martínez i Marta Xargay, entre d’altres. De la masculina, no n’hi ha notícies des del 2010, si bé Salva Maldonado –almenys ningú ha dit el contrari– es manté com a seleccionador. El pitjor de tot plegat no és el temps que fa que no disfrutem d’un partit de la selecció absoluta –amb les de base és una altra història–, sinó que a l’horitzó a curt i mitjà termini no s’hi visualitza cap perspectiva de retorn, ni una predisposició ferma per fer-ho. I, a còpia de deixar passar el temps, la flama es pot anar apagant, i no veure partits de Catalunya adquiriria un caire de normalitat perillosíssim.

La federació catalana va al·legar aspectes econòmics per renunciar a l’organització de la copa de les Nacions femenina del 2013, tal com li corresponia per rotació amb Galícia i el País Basc. I aquella barrera de 30.000 euros que hauria costat el torneig va privar de veure un combinat català per primer cop des del 2008, i no hi ha hagut forma de reactivar-ho. També és cert que els calendaris estan fets amb els peus, i difícilment hi ha forats per enganxar les primeres espases. Tornar a fruir de Pau Gasol com en els amistosos del 2003 contra Croàcia al Sant Jordi o del 2004 al Blaugrana contra Lituània és utòpic. Les franquícies de l’NBA exigirien assegurances –i la federació catalana no ho podria assumir, de cap de les maneres– i, en el cas de les noies, les dates en què es podrien fer (maig o juny) coincideix amb la WNBA. I, en qüestió de bàsquet, hi ha catalans entre la crème de la crème mundial. Però no tot ha de ser o blanc o negre. Hi pot haver grisos, i és aquí on s’ha d’incidir. Al país, i encara que hi faltessin les patums com els germans Gasol, Ricky o Navarro, hi ha afortunadament talent de sobres per confeccionar un combinat de garanties tant masculí –el curs passat només cinc equips de la Lliga Endesa no tenien cap català a la plantilla– com femení. Segur que predisposició dels jugadors per ser-hi, n’hi haurà. I quant als rivals, només fa falta moure’s, com el País Basc. I, per damunt de tot, és clar, voler-ho organitzar.