26.05.16

Esport, política i hipocresia

Article de Jordi Camps a L’Esportiu

Com cada vegada que el Barça juga una final hem tingut, encara tenim, la nostra sobredosi de discussions, de declaracions i fins i tot de judicis morals sobre quin mal fa que es relacionin esport i política. Tot plegat, un exercici d’hipocresia, perquè l’esport i la política estan, han estat, absolutament indissociables. Tant ara que l’esport és un dels grans espectacles mediàtics d’aquest món globalitzat, com abans, quan es va fer popular una expressió que deia que l’esport en general i els Jocs Olímpics en particular eren una mena de substitut de les guerres, en què en comptes de fer el recompte de les batalles guanyades i de les baixes patides pels diversos bàndols, es recompten medalles.

Què és, si no és política, tot el desplegament que es fa abans, durant i després de les grans competicions esportives? Aquest estiu en tindrem dues: els Jocs Olímpics i l’Eurocopa de futbol. Tindrem ocasió de veure-ho per televisió. En un país poden estar molt malament, políticament, econòmicament, socialment, que si la seva selecció guanya un partit en l’Eurocopa –i no diguem ja si acaba aixecant la copa– la gent surt al carrer a celebrar-ho. I mostra les seves banderes, i es recorda del rival derrotat –encara més si hi ha rivalitat–, que en la majoria dels casos no prové de l’esport, sinó de quan encara no es podia fer recompte de medalles entre els contendents. Tot això no és gaire diferent del que passa abans, durant i després d’una final de la copa o de la Champions –sempre que hi hagi el Barça pel mig, és clar–, però com que passa entre estats reconeguts, ningú ho veu com una barreja d’esport i política.

Com tampoc es veu com a tal el desembarcament de polítics –i de membres de les cases reials– a les seus dels Jocs Olímpics per animar els seus esportistes. Tots tenim a la retina les imatges dels anteriors reis d’Espanya a les grades olímpiques exercint de talismans dels seus. Ara bé, si els responsables esportius català o basc van a fer el mateix amb els catalans o bascos que formen part –si us plau per força– dels equips espanyols, llavors sí que és aprofitar l’esport per fer política. No m’invento res. Ho hem viscut. També hem vist l’actual rei espanyol i la seva germana Cristina –ara proscrita– com a banderers de l’equip espanyol. El seu mèrit? Ser qui són, perquè la seva qualitat esportiva estava molt per sota de la mitjana.

I els esportistes? Durant tot l’embolic per les estelades sí, estelades no, tampoc han faltat esportistes que han fet crides a no barrejar esport i política. “L’esport és esport i prou”, diuen. Tot seguit, això sí, reclamen ajudes als organismes esportius per poder fer la seva feina. Llavors sí que necessiten la política. I també demanen que l’Estat els faciliti una feina quan acaben de fer esport. Ells que han sacrificat la seva joventut guanyant medalles –alguns intentant-ho i prou– per al seu país.