Article de Lluís Simon a L’Esportiu
Que quedi clar que el PSC, ja sigui el de Tarragona o el de Palau de Plegamans, té tot el dret del món a pactar amb qui vulgui, ja sigui amb el PP o amb la Teresa Forcades en persona. A Tarragona ciutat el pacte és ideològicament inconfusible: PSC+PP+Unió. O sigui, ni transformació social, ni catalanisme, ni progrés, ni futur. Aquesta és la ciutat que ha de ser l’escenari dels Jocs Mediterranis del 2017, que tots ells desitgen, l’alcalde primer, que es disputin encara en una Espanya no només unida sinó indivisible pels segles dels segles.
Més enllà que els Jocs s’acabin disputant o no en una Catalunya independent –altament improbable–, els gestos que han fet des de Tarragona perquè l’esport català hi sigui representant de manera remarcable han estat igual a zero, tot i que el govern català també hi col·labora econòmicament. Però bé, els nois dels Jocs, començant pel Comitè Olímpic Espanyol, el que volen és que els catalans paguem i que callem. Com sempre, és clar.
Entenc, però, que ni el govern català, ni el sector esportiu del país es pot quedar de mans plegades davant d’un esdeveniment que els de sempre intentaran convertir en una nova exaltació pàtria de l’esport de la seva nació amb el suport d’una àmplia majoria dels nostres atletes, que es forgen en les nostres escoles esportives, els nostres clubs, les nostres federacions i en els nostres centres d’alt rendiment abans de ser convocats per les seves respectives federacions espanyoles, que veuen, no cal dir-ho, com una agressió indigne que qualsevol d’aquests esportistes exhibeixi públicament alguna mostra de catalanisme, ni que sigui moderat.
La meva proposta, a qui vulgui escoltar-la i que faré conèixer a tots els còmplices que pugui reunir, és inspirar-nos en els jocs populars de la Barcelona republicana del 1936, que van sorgir com a resposta dels Jocs del 1936 a Berlín, salvant les distàncies, és clar, abans que les ànimes sensibles de l’espanyolisme català o del catalanisme espanyol se m’abraonin com aquell conseller va fer sobre el venerable Flotats. Catalunya té encara –sembla mentida– les seves pròpies federacions reconegudes internacionalment gràcies a l’esforç dels seus dirigents, al suport de la Plataforma Pro Seleccions i a algunes modestes ajudes del govern. Les comarques de Tarragona són molt grans i prop de la capital hi ha grans ciutats –començant per Reus– que són governades per partits i alcaldes sobiranistes que segur que veuen amb cert recel què significaran simbòlicament aquests Jocs per a Catalunya. Uns jocs alternatius són possibles al mateix temps que els oficials i espanyols amb seleccions i esportistes catalans dels principals esports que tenim reconeguts, començant per l’hoquei sobre patins (a Sud-amèrica) i seguint pel corfbol, el futbol sala, les curses de muntanya, el pitch and putt i algunes activitats. Ciutats com Reus, Salou, Valls, el Vendrell, Torredembarra i Cambrils segur que s’afegirien a un esdeveniment que només per la provocació democràtica que suposaria tindria una repercussió gegantina. Davant d’un adversari hostil no ens podem quedar de braços plegats.