El periodista explica la seva vocació al llibre ‘Apostoflant’
Fa uns dies vas presentar, acompanyat del Roger Grimau i l’Anna Tarrés, el teu nou llibre ‘Apostoflant’. Què hi trobarem?
És un llibre de periodisme. És la història de com apareix la vocació, com es desenvolupa i com arribo a ser periodista. És un llibre en què es parla de moltes vivències. Hi ha moltes històries i no només de bàsquet, també d’altres esports. Però sobretot, és un llibre de periodisme. És fàcil de llegir i el pot llegir tant un noi jove, que a mi això m’interessa molt, com una persona gran, que pot trobar-hi històries que ella ha viscut.
Hi expliques la teva trajectòria i moltes anècdotes curioses. Costa resumir tants anys de carrera en un sol llibre?
Ja tinc dos llibres publicats que tracten exclusivament de bàsquet. Van tenir molt èxit i els editors encara es pregunten com és que dos llibres de bàsquet en català van tenir tant èxit. Aquest d’ara és un llibre més personal, amb una visió més ampla. Òbviament em queden moltes coses al tinter. Són coses personals però sempre relacionades amb la professió i amb el món de l’esport.
Ets un home poliesportiu. D’on et ve aquest interès per tants esports diferents?
Al llibre explico l’aparició de la meva vocació. Quan era petit sempre duia una llibreta. De fet, encara escric en llibretes, en dec tenir unes 50 o 60 plenes a casa. M’ho apuntava tot, era un fanàtic dels equips catalans. Si el Viladecans guanyava la lliga de beisbol, m’ho anotava. Veia tot el que feien per la televisió. He fet moltes retransmissions de molts esports perquè en molts sóc l’únic que coneix el reglament: polo, beisbol, si se’n fes una de criquet l’hauria de fer jo… És molt divertit conèixer gent molt diferent. No té res a veure quan vaig al Polo a fer polo que quan vaig a Sant Boi a fer rugbi. Però trobes gent collonuda a tot arreu.
Sempre se t’ha relacionat més amb el bàsquet, però comentes que el beisbol és l’esport que més t’agrada.
M’apassiona. Al llibre li dedico un capítol i és que és un esport apassionant. Hi explico la història de la primera vegada que vaig anar al camp dels Chicago Cubs, que els anomenen els Lovely losers perquè fa 110 anys que no guanyen el títol. Jo era allà i al mig de la setena entrada tothom es va girar cap on estaven fent la transmissió del partit per la televisió i la ràdio. Un locutor molt vell, que aleshores tenia 79 anys, va començar a cantar la cançó del beisbol. I tothom, pares, fills i néts, cantant la cançó del beisbol a cor que vols. Aquestes històries només es donen al beisbol. Mira, el beisbol és l’esport, juntament amb la boxa, que més vegades ha estat representat al cinema. Per alguna cosa serà.
En quins esports creus que Catalunya obtindria bons resultats si la selecció catalana competís oficialment?
En molts, molts i molts. Per exemple, quan he fet el Campionat del Món de natació o el d’Europa d’atletisme, jo deia públicament que si Catalunya s’independitza, el problema el tindria Espanya, que baixaria el nivell en molts esports. I nosaltres seríem una potència. En un esport tan elitista, des del punt de vista físic, com és el bàsquet, seríem una potència mundial. Ja no et dic el waterpolo, l’hoquei herba o l’hoquei patins, que és evident, et parlo d’altres esports com la natació, el bàsquet o el futbol. Nosaltres seríem una potència en molts esports perquè la base a Catalunya es treballa com enlloc.
En tota la teva trajectòria periodística quin és l’esportista que has conegut que més t’ha impactat?
Al llibre, quan dedico un capítol al rugbi, parlo del meu esportista favorit, que és un xicot nascut a Sant Boi, però no són els germans Gasol sinó un jugador de rugbi que es diu Albert Malo. Aquest és el meu esportista favorit, però a nivell d’impacte l’esportista que més m’ha impactat és Magic Johnson. Tenia un domini total de la situació. Jo l’he vist al Forum d’Inglewood, en la seva gran època, arribar el primer i aturar-se a parlar amb el conserge. Jo després m’acostava a preguntar-li al conserge de què havien parlat i em deia que la seva dona estava malalta i s’havia interessat per ella. I després d’un partit, si un jugador havia jugat malament, s’aturava i parlava amb ell, encara que fos el James Worthy o el Byron Scott i hi estava mitja hora. I jo l’he vist perdre un títol, el del 1991, i allà als passadissos estar 45 minuts parlant amb la premsa, quan acabava de perdre un títol, que seria l’última vegada que va jugar les finals perquè poc després es va saber que tenia el virus de la SIDA.
Quina és la situació més rocambolesca en la que t’has trobat?
Moltes. Una situació molt dura va ser a la pista del Panathinaikos, quan abans de començar un partit el gerent del club se’m va acostar i em va dir que no podia fer el partit, que havia de pagar uns diners. Es veu que hi havia un conflicte entre el Panathinaikos i l’Eurolliga i el vaig pagar jo. Allà els grecs tenen clar que tot el que envolta el rival, periodistes, aficionats, són també enemics. I jo també era l’enemic.
O l’any passat a la pista de l’Estrella Roja, vaig veure que l’afició local tenia una pancarta amb la imatge d’una persona. Vaig preguntar a un periodista d’allà que em va dir que era un seguidor de l’Estrella Roja, però que ja era mort. Li vaig preguntar què volia dir que ja era mort i em va explicar que l’any anterior l’havien matat als carrers de Belgrad perquè era un narcotraficant. Imagina’t si la UEFA tindria feina amb això! Però s’ha de dir que la televisió sèrbia va tenir la decència de no punxar aquesta imatge.
Quin sentiment et provocaria veure Catalunya a Jocs Olímpics o Campionats del Món?
Jo sempre ho he dit: la il·lusió de la meva vida seria narrar un partit oficial de la selecció catalana de bàsquet. Si s’esdevé, que espero que s’esdevingui, encara que jo ja estigui retirat demanaré poder fer ni que sigui el començament de la retransmissió. Perquè crec, sincerament, que m’ho mereixo. Tot això ara ha agafat volada, però jo ho dic des de fa 30 anys. I ho he mantingut i ho he reiterat: per mi seria una meravella. Jo no sóc antiespanyol, en absolut. Quan juga la selecció espanyola, si juga bé, m’agrada que guanyi. Ho dic seriosament perquè anys enrere hi jugaven els meus amics i ara hi juga gent amb la qual jo hi tinc molt bona relació. Però jo tinc un problema amb la selecció espanyola: no m’hi sento representat. I com que no m’hi sento representat, em sap greu, m’agradaria sentir-me representat i jo només puc sentir-me representat amb Catalunya, i punt. Això no és anar contra ningú, és anar a favor dels meus sentiments. Jo no em sento espanyol, no m’hi he sentit mai. I no passa res. Tinc amics que parlen que castellà, tinc amics que són espanyolistes i no passa res, perquè nosaltres no som uns sectaris.
A manca de partits oficials, has narrat amistosos de la selecció catalana de bàsquet. Què recordes d’aquests partits?
Jo recordo un ambient festiu molt bonic. Últimament, pels calendaris, era més difícil que vinguessin els jugadors. Jo recordo un Catalunya-Croàcia a l’Olímpic de Badalona, just abans dels Jocs Olímpics, que va ser una festa extraordinària d’esport i de país. Van jugar tots els bons de Catalunya i de Croàcia. Jo sóc aficionat a la filatèlia i, un temps després, a Zagreb vaig comprar una targeta postal que era commemorativa d’aquest partit. Anys més tard, li vaig fer signar al Toni Kukoc, quan jugava a Chicago. Em va dir que recordava aquell partit i que el pavelló era ple. Ell no sabia ben bé de què anava això de la selecció catalana, però qui l’hi va explicar va ser el Petrovic, que havia anat al Madrid, però que sabia de què anava la història perquè ell hagués volgut fitxar pel Barça, no pel Madrid, però va ser l’Aíto qui va dir que no. Però això ja és una altra història.
Després de més de 30 anys narrant la lliga ACB en català, aquest any Esport3 n’ha perdut els drets, que se’ls han quedat la plataforma Movistar+ i Teledeporte. Com t’ha afectat aquesta decisió?
M’afecta menys professionalment, perquè les he vist de tots colors, però em sap molt greu per l’idioma. És un altre retrocés. Hi ha gent que diu que no importa, però qui és aquesta gent? Els espanyolistes. Si els oferíssim a ells el bàsquet en anglès, què dirien? Em sap greu perquè anem retrocedint. Som un país de primer nivell i hem de poder fer-ho tot en català. És una decisió molt negativa. És la llei del mercat, i ho entenc, però no podem lluitar contra Movistar perquè la quantitat de diners que hi posen fa que no puguem lluitar contra ells. Ara bé, els que han decidit això, ja veurem com els queda el producte d’aquí a dos o tres anys. Ja ho veurem.
Tens una pàgina a facebook amb 10.000 seguidors on hi expliques tot el que vius o el que et passa pel cap, i acostumes a interaccionar molt amb els teus seguidors. Què et sembla aquesta eina per estar en contacte amb la gent?
M’agrada molt, per explicar-hi històries com les que podeu trobar al llibre. Hi explico coses d’esports, de viatges, de política… Quan un periodista diu que com que ell fa esports no li interessa la política, està equivocat. La política és a tot arreu, ens agradi o no. I no només a nosaltres perquè som catalanistes. Quan Aznar s’abraça a Florentino, allò no és política? És política perquè ens afecta a tots i després hi ha el Castor, la Castora i la mare que els va parir a tots. Allò sí que és política d’alta volada i no la bandera catalana. Altres vegades, parlo d’altres coses: de bàsquet, de cervesa negra, de cultura, de llengua… em diverteix molt.