31.03.15

L’esport és republicà

Article de Ferran Espada, director adjunt de L’Esportiu

No descobreixo res si recordo que l’esport ha estat sempre un objecte del desig per la política, especialment pel component d’espectacle de masses que des de finals del segle XIX va anar adquirint progressivament una part de la competició esportiva, especialment la més professionalitzada, fins arribar als grans esdeveniments massius actuals. Tot i que tampoc podem obviar aquest precepte multitudinari en altres formes esportives com són les grans curses populars que se celebren arreu del país. I ja se sap que allà on es congrega molta gent i allò que fa feliç a molts ciutadans atreu la política -o més ben dit els polítics- com la mel a les mosques. I no hi ha cap altre àmbit més poderós a l’hora d’aglutinar multituds que l’esport en la nostra societat moderna. Un fet, el de la relació política-esport que en democràcia hem de veure amb normalitat, però sense oblidar que també règims nefastos com els feixistes han volgut instrumentalitzar els grans esdeveniments esportius -i l’esport en general- per justificar i glorificar unes dictadures nauseabundes.

Per tant, cal no posar-ho tot en el mateix sac i admetre que en democràcia la presència de polítics a l’entorn de l’esport és totalment normal, però no ho és tant quan l’esport s’instrumentalitza per homenatjar i apuntalar un determinat règim polític. I en tenim un clar exemple amb la profunda necessitat que existeix en determinades esferes de l’Estat espanyol per lligar la monarquia d’aquest estat a l’àmbit esportiu. Que quedi clar que no estic comparant la monarquia espanyola amb cap règim feixista, però sí sura la constant necessitat d’assimilar la institució al món de l’esport. I cal recordar com des de la darrera restauració monàrquica, tots els seus membres han volgut conrear la imatge d’esportistes relacionant-se amb diverses disciplines: la vela, la hípica, etc. Fins el punt d’arribar a participar en competicions d’elit esportives que, probablement, amb el nivell exhibit haurien estat impossibles d’accedir per a qualsevol ciutadà sense pedigrí dinàstic.

El problema arriba quan aquesta vinculació s’ha volgut, a més, institucionalitzar vinculant determinades competicions com la copa de diversos esports a la figura de la monarquia. Un fet especialment innecessari que ni en països profundament monàrquics com la Gran Bretanya succeeix, però que en el cas de l’Estat espanyol és especialment sagnant si tenim en compte que la copa del rei és la successora natural de la “Copa del caudillo” d’infame memòria. I aquí arribem al punt culminant quan no es té en compte: que en democràcia, la instrumentalització política dels esdeveniments públics per part d’una autoritat és poc ètic, però que en tot cas si s’opta per fer-ho cal ser-ne conscient de l’exposició a la crítica del públic que es vol instrumentalitzar. Perquè voler instrumentalitzar les masses i no acceptar la crítica sí que seria consubstancial a un règim feixista.

Que en una competició privada, on participen clubs privats i organitzada per una entitat privada com és la Federació Española de Futbol, per molt Real que sigui, hagi d’estar dedicada a una autoritat com la del monarca és més que desafortunat. Que com a conseqüència d’això hagi de sonar l’himne espanyol en exclusiva és discutible, especialment si tenim en compte que en la final del dia 30 de maig al Camp Nou per a una immensa majoria dels aficionats aquest és un himne d’imposició sobre els seus respectius himnes i que representa un Estat que no permet exercir els drets nacionals i democràtics de catalans i bascos. Però que a sobre es vulgui coartar la llibertat d’expressió de la ciutadania resulta perillós per la proximitat amb règims que ja he definit.

La monarquia i l’esport formen dos paradoxes. Una de general, que és la seva antítesi, ja que en l’esport qui regna és el millor i en la monarquia simplement el que neix primer, i a l’Estat espanyol sempre que sigui home perquè les dones no tenen els mateixos drets. Per la qual cosa hauríem de concloure que l’esport en la seva essència és més republicà que monàrquic, perquè ja els asseguro que qualsevol fill d’Usain Bolt no batrà cap rècord pel simple fet de ser fill del seu pare. I a l’Estat espanyol hi ha una segona paradoxa com és el fet que l’aproximació d’una part de la monarquia al món de l’esport ha estat per protagonitzar un escàndol de presumpte frau amb diners públics com és el cas Noos que implica la germana de l’actual rei, la Infanta Cristina i el seu cunyat, el senyor Urdangarín. Una nefasta imatge que aconsellaria que els membres de la monarquia espanyola no treguin massa pit en el món de l’esport.

En definitiva, el dia 30 de maig passarà el que hagi de passar, que segurament serà una xiulada immensa. Una xiulada que com he explicat té raons més que suficients. I el monarca haurà d’aguantar impertèrrit perquè qui regna en democràcia és la ciutadania i no cap poder obsolet com el que ell representa. I després de la xiulada que guanyi el millor, que això és el més republicà. Però a ser possible que la corona sigui pel Barça!