Alberto Edjogo-Owono, jugador internacional de Guinea Equatorial, analitza el rival de Catalunya
La història recent de Cap Verd a nivell futbolístic és digne d’estudi. Aquest petit país situat a l’Oest d’Àfrica està format per un bon grapat d’illes que formen un arxipèlag amb paisatges espectaculars. Sota el domini de Portugal des del segle XV, Cap Verd va assolir la independència a mitjans dels anys 70. Aquesta influència portuguesa, lògicament, ha fet arrelar l’afició pel futbol. Amb poc més de mig milió d’habitants, Cap Verd s’ha proposat fer-se un nom entre els grans del futbol africà a còpia de bon futbol. En poc més de deu anys, els Taurons Blaus (així es coneix a la selecció) han escalat 150 posicions al ranking FIFA fins arribar al seu sostre històric a l’actualitat: 39è a nivell mundial i 5è dins Àfrica. De la mà de Lucio Antunes, entrenador autòcton i autèntic ídol nacional, l’equip capverdià ha explotat definitivament. Amb una combinació de bon joc, triangulacions ràpides i potència física van classificar-se per la Copa d’Àfrica 2013 per primera vegada a la seva història. No només això, sinó que van arribar als quarts de final: una actuació memorable.
Paral·lelament, s’estava jugant la fase classificatòria per accedir al Mundial de Brasil 2014. Àfrica té dret a cinc places i la lluita per aconseguir-ne una és feroç. Doncs Cap Verd, en ple estat de gràcia, s’hi ha quedat a les portes. En un grup on Guinea Equatorial, Sierra Leona i Tunísia eren els rivals, diverses errades administratives han condicionat la classificació final.
Anem per parts. A la jornada 3, Cap Verd va perdre a Malabo (4 a 3) davant Guinea Equatorial i quedava pràcticament sense opcions. Aquell partit va tenir un protagonista absolut: Emilio Nsue. El futbolista del Mallorca va debutar amb Guinea fent un hat trick d’escàndol. La Federació Guineana no va enviar a la FIFA el document que desvinculava Nsue de la Federació Espanyola (internacional en categories inferiors) i, per tant, els tres punts es van donar a Cap Verd. Els Taurons Blaus seguien amb opcions.
En aquell partit, però, Fernando Varela va ser expulsat i sancionat amb quatre partits. La FIFA és ben clara en aquest aspecte: ‘Encara que un resultat quedi invalidat, les sancions que sorgeixen arrel del mencionat partit es mantenen vigents’. Varela, però, va seguir jugant i Cap Verd va encapçalar el grup en un final de fase classificatòria meteòric. Teòricament, estaven a la fase definitiva: a només dos partits d’assistir al Mundial. L’eufòria era total. Però Tunísia va reclamar que Varela havia seguit jugant tot i estar sancionat. Cap Verd pensava que Varela podia jugar, però les normes són clares. Tunísia tenia la raó i va passar a la ronda final. Un cop duríssim per a la progressió de Cap Verd, una selecció que ha crescut exponencialment any rere any.
Lucio Antunes ha confeccionat un bloc sòlid. La gran majoria de futbolistes actuen a Europa, el que suposa una garantia de bons hàbits durant la temporada.
En defensa, la presència física de Fernando Varela (Steaua Bucarest) i Pecks (Gil Vicente, jove talent pretès pels grans d’Europa) posen la seguretat. En atac, la varietat que ofereix Cap Verd és prou interessant: Platini (Omonia Nicosia), Djaniny (Nacional) i Mendes (Lille) són els encarregats de transformar la producció ofensiva en gols.
El joc de Cap Verd és més semblant a l’estil nord-africà que no pas al de l’Àfrica Negra. Una aposta pel bon tracte de la pilota, la creació de futbol al centre del camp i l’atac agressiu: aquesta és la identitat dels Taurons Blaus, la selecció que més ha crescut als últims anys arreu del món.