25.05.13

Gibraltar a la UEFA: Espanya ho ha d’acceptar

Editorial

Gibraltar ha estat admès com a membre de ple dret a la UEFA. La federació de futbol d’aquest país (un territori que pertany al Regne Unit) va demanar fa gairebé una dècada l’entrada a l’organisme continental. El 2007 el govern de José María Aznar i la Federació Espanyola van pressionar els membres de la UEFA perquè hi votessin en contra, i ho van aconseguir. El més curiós, però, és que les federacions d’Anglaterra, de Gal·les, d’Irlanda del Nord i d’Escòcia, també membres del Regne Unit, hi van votar a favor.

Sigui com sigui, el procés s’ha allargat. L’any passat el TAS va fallar a favor de la federació gibraltarenya, que ha tornat a tramitar una petició a la UEFA i finalment ha estat acceptada. El territori britànic ha rebut suport financer i educatiu per part de la UEFA i, sobretot, ha posat en marxa una campanya d’imatge per guanyar-se la simpatia i els vots de les altres federacions europees. No ho ha aconseguit, evidentment, amb l’espanyola, que ha fet cas a la directiva del Consejo Superior de Deportes que indica que totes les federacions esportives han de bloquejar l’accés de Gibraltar a un organisme internacional.

Les comparacions, una vegada més, són odioses. Gibraltar ha aconseguit el reconeixement internacional en l’esport més mediàtic del planeta, i ha estat gràcies a altres països que pertanyen al mateix Estat, el britànic, i que lluny d’oposar-s’hi hi donen tot el suport. En canvi, Catalunya ha topat sempre amb un Estat espanyol autoritari, presumptuós i xantatgista. Els casos del patinatge amb l’assemblea de Fresno, del bowling o del rugbi són només una petita mostra de les traves que han posat sempre els dirigents espanyols a tot el que els molesta perquè sona diferent. No hem d’esperar que de la nit al dia els presidents de les federacions espanyoles canviïn la manera de fer, però seria desitjable que per una vegada deixessin de ser tant curts de mires i comencessin a tenir una ‘mentalitat europea’. Però com que això sembla difícil, hem d’apostar per la manera més senzilla i directa de ser reconeguts per tots els organismes internacionals: tenir un estat propi.