Entrevista d’El 9 Esportiu a Dan Martin, ciclista professional
Dan Martin és un dels ciclistes del moment. El seu triomf a la Volta l’ha confirmat com a un dels millors escaladors del pilot internacional. A Catalunya i, sobretot a Girona, ciutat on viu des de fa cinc anys, s’ha guanyat l’estima dels aficionats per la seva integració al país, ja que, a diferència de molts altres estrangers, parla en català amb els seus amics. La seva passió per la ciutat ha contagiat els seus pares, que s’hi han traslladat a viure. En aquesta entrevista declara, a més, el seu amor per la gastronomia gironina.
Què el va portar fins a Girona?
Quan vaig entrar a formar part de la companyia Slipstream Sports, que ara tots coneixem amb el nom de Garmin, tota la base estava a la ciutat, i molts ciclistes també. Vaig pensar que estaria en una bona posició dins l’equip si venia a instal·lar-me a la ciutat. Abans, en la meva etapa com a aficionat, havia viscut tres anys a França, però convertir-me en professional era un gran salt. Vaig decidir que volia fer el salt de la manera que tingués més possibilitats d’èxit i, per això, havia d’estar envoltat dels companys i amb tota l’estructura de l’equip al meu abast.
Cinc anys després, les raons ja no són les mateixes.
No, lògicament. Ara estic enamorat d’aquesta ciutat, i també de Catalunya. En aquest moment no em puc imaginar marxar cap a un altre lloc.
Que hagi portat fins i tot la família, vol dir que s’hi vol quedar a viure, fins i tot quan deixi la competició?
Potser sí. Sempre tindré un lloc a Girona, però no em puc imaginar ara on m’acabarà portant la vida. Els meus pares estimen Girona també i, després de visitar- me cada dos per tres, van decidir quedar-s’hi a viure, i això m’encanta. Girona és perfecta per a la meva vida com a ciclista i em sembla que per sempre més seré ciclista, per tant…
Hi ha molts ciclistes a la ciutat, però els que n’hem conegut uns quants el veiem com el més integratde tots. S’hi considera?
A diferència de la majoria, jo m’hi estic 12 mesos l’any i això és el que m’ha permès començar a parlar en català.
Esportista estranger professional i aprendre català són dos conceptes que no solen anar agafats de la mà. La gent agraeix molt aquest petit esforç. Ho ha notat?
Sí. Els dies després de guanyar la Volta vaig quedar atordit per la resposta i el suport de la gent que em trobava pel carrer. Fins i tot m’aturaven quan anava vestit de carrer, una cosa que no m’havia passat mai. Una de les raons per les quals els ciclistes viuen aquí és per l’anonimat amb el qual ens podem moure, a diferència de llocs com ara Bèlgica, on el ciclisme és molt gran. Per això em sento un pèl incòmode quan algú em reconeix, però al mateix temps és agradable. No sé si el meu nivell de català és bo, però almenys estic orgullós d’intentar-lo parlar. Mai he fet un gran esforç per aprendre’l, simplement m’hi llanço i demano perdó pels errors! També parlo francès i potser això m’ha ajudat, així com el fet que a Girona estàs envoltat pel català a tot arreu.
A la Volta a Catalunya va prendre el triomf al millor ciclista del país, Joaquim Rodríguez. Però a ningú no li va saber greu…
Era divertit perquè deien que dos catalans lluitàvem per la victòria, i agraeixo que hi hagués aquesta visió de la nostra lluita. La Volta és una cursa que m’agrada no només per la meva victòria, sinó perquè Catalunya és la casa de la meva família i els meus amics.
Girona i també Catalunya s’han convertit en la capital del ciclisme a Europa. Com s’ho explica?
Bàsicament per dues raons: la primera és l’ampli espectre de coses positives que té Girona, com ara les carreteres per entrenar, el bon temps, molt bons restaurants i bon accés als aeroports de Girona i Barcelona. La segona, l’efecte mirall. Tinc amics que s’han mudat a Girona perquè m’han visitat i n’han quedat encantats, però també perquè havien d’escollir un lloc per viure a Europa i, per ells, és millor viure rodejats de ciclistes que parlen anglès. Som una gran família i ens ajudem els uns als altres durant molts mesos, sobretot quan hi ha competició i necessitem coses.
Quin són els millors indrets per entrenar?
Depèn del dia, però personalment m’encanta la carretera de la costa entre Sant Feliu de Guíxols i Tossa.
Alguna ruta que recomani especialment?
He competit en llocs com ara la Llombardia, el Japó i la Xina en què he quedat realment impressionat per la grandesa d’alguns paisatges. Aquí, anant cap als Pirineus, també em passa.
Prefereix entrenar-se sol o en grup?
Depèn. Quan m’ho agafo amb calma sempre ve el meu pare, però quan la cosa es complica l’haig d’obligar a quedar-se a casa. Els nois de l’equip també sortim plegats, però quan comença la competició sempre estem escapats per Europa.
I els grups de cicloturistes intenten anar-vos al darrere quan veuen el mallot del Garmin?
Una de les coses que m’agraden d’estar aquí és que tothom que ens trobem ens tracta amb un gran respecte; la gent entén que estem treballant i ens deixen fer la feina.
Heu de sortir a entrenar moltes hores?
Abans de les grans curses és més important la recuperació i fem una vida bastant contemplativa. A Girona no tinc temps d’avorrir-me, estic tot el dia descobrint nous restaurants i amb tots els que hi ha és impossible no tenir al·licients.
Parlem de política. Entén la voluntat dels catalans de voler decidir el seu propi futur?
No sóc un gran expert en aquest debat, però puc entendre la reivindicació del dret a decidir, com a Escòcia. Tothom que em visita a Girona se sorprèn de l’enorme diferència entre tot el que veu i la idea que tenen d’Espanya. És com estar en un país completament diferent.
De vegades, en les xarxes socials, amb alguns comentaris s’ha posat al costat de la causa sobiranista.
A alguna gent no li agrada que els esportistes professionals donem suport a una causa política, i això fa que sempre tinguem molta pressió. El nostre entorn intenta evitar que diguem el que realment pensem. Tal com he dit abans, no sóc un estudiós, però entenc què passa a Catalunya, i no crec que fereixi ningú escrivint piulades divertides sobre això.
Més enllà del ciclisme, quin estil de vida porta a Girona?
El que m’agrada és beure i menjar, això segur. Quan no tinc competició acostumo a fer esmorzars molt llargs i els dinars, encara més (riu). També m’encanta caminar simplement per la ciutat i anar a comprar amb els amics.
Quines són les principals virtuts i defectes dels catalans?
M’agrada com la gent aconsegueix controlar a totes hores el seu estrès. Tothom sembla relaxat. Això, depèn del dia, és magnífic, o pot ser molt frustrant per als que tenim pressa.
Amb la Volta a la butxaca encara li deuen quedar un grapat de desafiaments per aquest 2013?
En el ciclisme no hi ha curses petites. Jo les corro totes amb la mateixa ambició. Aquesta setmana hi ha les clàssiques de les Ardenes, que són de les meves preferides. Després, hauré de posar el cap en el Tour de França, la Vuelta a Espanya, el campionat del món i la volta a la Llombardia, per citar els que ara mateix tinc al cap.
Tot l’afer de Lance Armstrong i el judici de l’operació Port són molt recents perquè els aficionats es puguin treure del cap el dopatge. Podem confiar en què vivim un renaixement d’aquest esport?
Hem de creure que els nous programes antidopatge estan funcionant perquè, si no, has perdut abans de començar la cursa. Estic convençut que no hauria estat possible per a mi guanyar la Volta a Catalunya fa deu anys. Hem vist com el ciclisme ha tombat per bé. No en tinc cap dubte.
Encara n’hi ha que pensen que a Girona passen coses estranyes amb el dopatge, sobretot per les revelacions de Tyler Hamilton, Floyd Landis i companyia contra Lance Armstrong. Això és història?
Aquells anys, pobre de mi, jo no havia començat ni a fer ciclisme. Sóc part d’una nova generació, i n’estic molt orgullós.