Editorial 1/3/2013
La crisi no afecta de la mateixa manera tots els agents del món de l’esport. Hi ha qui tot i viure una mala època i haver hagut de reduir les despeses, pot mantenir un ritme intens de participació en competicions i cites internacionals. En canvi, hi ha esportistes, clubs i federacions que pateixen severament el mal moment econòmic, i han hagut d’eliminar diverses de les seves activitats habituals.
En el cas de les federacions, l’ofec econòmic fa inviable que puguin garantir l’organització o la presència a totes les competicions. Les que competeixen internacionalment i projecten les Seleccions Catalanes a tot el món ho noten especialment, ja que la despesa en transports i allotjaments és superior. Menys participació internacional comporta menys progressió dels esportistes, perquè perden la motivació i l’aprenentatge que comporta enfrontar-se a rivals de gran nivell.
El moment econòmic no acompanya, i la manca de finançament és causada, en gran part, per la reducció i desaparició dràstica del suport econòmic que fins ara donava el govern de la Generalitat. Un govern, el català, que també viu amb l’aigua al coll per culpa del dèficit fiscal i de l’espoli a què es veu sotmès per part de l’estat espanyol.
Havent fet aquesta reflexió, la regla de tres és evident. Com aconseguirem que millori el nivell del nostre esport: depenent d’un govern espanyol que no ens té estima o tenint la clau de la caixa i administrant els recursos que generem nosaltres mateixos?
Pot creure algú que des del Consejo Superior de Deportes o des de les Federacions Espanyoles es preocuparan per invertir en la formació i tecnificació dels esportistes catalans? És evident que no i que per tant les transferències no han de ser només de competències sinó també dels recursos necessaris per exercir-les al nivell que a l’esport català li pertoca. La recaptació dels propis impostos és clau. A falta d’acord amb el govern espanyol, només un estat propi ens la proporcionarà. Els beneficis per l’esport són evidents.